La nova taxa d’escombraries municipal crea dubtes entre els ciutadans, invitacions a recórrer-hi en contra per part de les associacions de consumidors i una previsió de nombrosos litigis per part dels experts en tributs locals. L’absència d’un criteri unificat d’aplicació provoca que els ajuntaments hagin optat per calcular-la fent servir diferents paràmetres. Així doncs, per un mateix fet imposable, la recollida de residus, hi ha diferències notables de tributació per un habitatge de les mateixes característiques, depenent de la localitat de residència. Aquesta “inseguretat jurídica enorme” podria generar nombrosos litigis, segons va advertir ahir l’ Associació Nacional d’ Inspectors de la Hisenda Pública.
La taxa d’escombraries s’aplica des d’abril en tots els municipis d’ Espanya de més de 5.000 habitants. Es tracta d’un tribut municipal obligatori que es recull a la llei 7/2022 de residus i sòls contaminats per a una economia circular. S’aplica en tots els habitatges i locals comercials, però no als garatges. El fet imposable és la prestació del servei de gestió de residus, una competència que és dels ajuntaments. Així, la taxa mitjana per un habitatge estàndard pot variar des dels 57 euros de Palència fins als 287 euros de València. A Madrid és de 104 euros, i a Barcelona, de 144 euros.
El motiu central de la inseguretat jurídica que han denunciat els inspectors d’Hisenda local és que la llei no especifica com s’ha d’aplicar la taxa. El Ministeri d’Hisenda, efectivament, no va establir cap mecanisme comú i, per tant, cada ajuntament l’aplica com estima oportú, sota el criteri general de pagament per generació de residus.
Els ciutadans paguen entre 57 (Palència) i 287 euros (València) pel mateix fet imposable
Alguns ajuntaments la calculen tenint en compte el consum d’aigua de cada habitatge. D’altres, a partir del valor cadastral de l’immoble i els residus que generen els veïns d’una zona en concret. I algun altre,
depenent de la situació del pis o les persones que hi estan empadronades. També n’hi ha que apliquen un criteri mixt, amb una quota fixa i una altra de variable. En definitiva, no hi ha cap criteri comú a escala estatal, situació que van denunciar ahir els inspectors de cara a possibles reclamacions als tribunals.
El criteri general que cal aplicar en la taxa d’escombraries és el de qui contamina paga. D’aquesta manera, els experts en tributació local han apuntat que en pròxims anys hi ha la possibilitat que “ens puguem trobar amb moltes sentències” condemnatòries, que podrien anul·lar la taxa, una per cada Ajuntament. Els professionals en fiscalitat recorden el cas de la plusvàlua municipal, anul·lada pel Tribunal Constitucional.
Els inspectors d’ Hisenda local entenen que els tribunals faran un esforç, conscients de la poca regulació que hi ha i que, un cop s’arribi al cas d’analitzar les reclamacions dels ciutadans, tindran en compte l’esforç que fa cada Ajuntament per aplicar la llei tenint en compte aquest principi de pagament per generació. Per això, els ajuntaments que apliquen una quota fixa en la taxa d’escombraries ja no tenen en compte aquest principi.
Els inspectors d’Hisenda calculen que aquesta taxa generarà un dèficit de 2.000 milions
Els ajuntaments que fan servir el consum d’aigua de l’habitatge per calcular la nova taxa d’escombraries parteixen d’una sentència del Tribunal Suprem del 2024 sobre una ordenança de la Diputació de Barcelona. Tot i això, la decisió es va fer sobre la normativa anterior que s’aplica a l’actual taxa. Per tant, l’ Alt Tribunal hauria de tornar a avaluar el seu criteri. “La inseguretat jurídica és total”, insisteixen els inspectors.
L’associació d’inspectors d’ Hisenda també apunta que
la taxa d’escombraries generarà un dèficit de 2.000 milions als ajuntaments d’arreu d’ Espanya. Concretament, les corporacions municipals podrien gastar 5.325 milions en matèria de residus durant aquest any, segons un estudi d’una organització especialitzada en gestió d’escombraries. En canvi, aquestes mateixes corporacions han pressupostat recaptar pel mateix concepte 3.488 milions. La nova taxa, per tant, podria disposar d’un grau de cobertura del 65%, lluny del 100% desitjable.
