Recloure’s per ser lliures
“Nosaltres veiem la seva decisió com una renúncia, però per a les novícies que la prenen és el contrari: un alliberament”. Així resumeix la cineasta Ruiz de Azúa la tensió argumental de la seva pel·lícula Los domingos . En un món cada cop més ple d’incerteses, explica des de la seva condició de no-creient que les certeses que brinda el convent de comunitat, seguretat i “amor diví” (sic) justifiquen que algunes ho prefereixin a l’amor terrenal que d’altres gaudim i patim amb els seus dubtes, infidelitats, hipoteques (com les del seu pare endeutat) i frenesí digital. Així intenta acostar al públic un dilema remot per a la majoria de nosaltres (ella insisteix aquí que l’interessant és que ho sigui): té sentit avui ingressar en un convent de clausura? Vostès decidiran si la pregunta és ociosa o carregada de sentit.
Qui es fa monja de clausura avui?
Al nostre món cada cop hi ha menys dogmes i més incerteses...
I no li semblen saludables per estimular la curiositat i el coneixement?
No soc creient, però em fascina que es facin monges de clausura noies com la protagonista de Los domingos . Jo vaig rebre una educació laica, perquè els meus pares havien tingut males experiències en escoles religioses...
De tot hi ha a la vinya del Senyor.
...Per això, el meu motor va ser la curiositat i la fascinació per una decisió tan radical.
Quantes monges de clausura coneix?
Fa molts anys vaig poder ser testimoni de com una persona del meu entorn ingressava en un convent. Jo tenia 20 anys i em va cridar molt l’atenció i aquesta curiositat es va quedar amb mi. I avui ho puc explicar.
Què pot explicar?
M’he adonat investigant que aquesta decisió de fer-se monja crea conflictes i rebuig en les famílies, encara que siguin tradicionals i creients.
No és difícil explicar en imatges el procés interior de la decisió de ser monja?
Investigant altres processos vaig veure que en els seus relats es repeteix com se sent estimada per Jesús: se sent plena.
No és el que els diuen que han de sentir?
Resulta vistosa per a la gent aquesta coincidència, però per mi és la manera com elles s’ expliquen i viuen aquest amor.
Potser hi ha una explicació psicològica per a aquest sentiment als 16, 17 anys?
Però cal conviure amb una mirada sobre aquesta decisió més terrenal o humanista. El que he intentat construir és la possibilitat per a l’espectador que ser monja pot no ser una qüestió espiritual, sinó de vulnerabilitat, fragilitat d’una família, solitud, una noia que ha perdut la seva mare i ho viu des d’una situació espiritual o emocionalment molt potent.
Però del dol al convent de clausura? La clausura no és una opció remota, avui?
És dolent que sigui remota? Potser és interessant entendre-ho, entendre el viatge d’algú molt diferent de tu.
A l’ Espanya de postguerra i escassetat era més habitual entrar en un convent.
En queden menys, sí, però ara es produeix un fenomen que, de sobte, hi ha molta vocació en noies joves, acadèmicament brillants, amb inquietuds d’anar a la universitat i que als 18 senten que tenen aquesta crida i entren al convent.
Desengany amorós?
No és tan senzill, però hi ha una sensibilitat respecte al fet que el món pugui ser un lloc incert, hostil... I la seguretat del convent no és la felicitat exactament, però...
Ella no se’n va de missionera: es reclou.
Des del nostre costat sempre ho veus com una renúncia, però en el seu relat és el contrari: un alliberament. És difícil d’entendre. És seguretat pròxima a la felicitat i la tranquil·litat. És estar bé, previsibilitat. Són unes línies clares del que ha de ser.
La seva novícia és menor i necessita permís patern per ser-ho. I si esperés als 18?
Aquests processos se solen portar en secret i només es comuniquen en el moment d’ingressar i sovint causen un cisma familiar, perquè els adults encara creuen que no poden prendre aquestes decisions elles soles.
On i amb qui va investigar el procés?
He parlat amb molta gent, però per respecte no puc explicar tot el que em van dir aquestes noies en procés de discerniment.
Què li explicaven?
Vaig voler escoltar-les sense prejudicis i en la intimitat la gent t’explica coses. I de vegades sentia que hi havia molta necessitat d’ explicar aquestes coses, perquè solen ser processos molt solitaris i generen molt conflicte amb la família.
Veu en auge els ordes religiosos?
No. I, a més, una cosa és l’espiritualitat d’una persona i una altra és la institució religiosa i com opera al món.
El País Basc apareix molt catòlic a la seva pel·lícula.
Allà hi ha molt practicant no-creient, però internament no tenen creences molt arrelades o no en tenen cap. Es cultiven més en el vessant social. El més sorprenent és que en altres països han vist la pel·lícula i m’envien relats amorosos cap a Jesús. Aquesta resposta té un punt una mica irreal.
I el flirteig amb un noi a la pel·lícula?
És amor terrenal versus amor diví.
I després, al convent? Què ha passat?
Quan em documentava vaig veure que també hi havia noies que renunciaven al convent perquè s’enamoraven d’un noi.
Maledicció o benedicció?
Als 17 anys és difícil convèncer-les intel·lectualment que prenguin un camí o un altre i es convencen amb amor terrenal. És emocionant la necessitat d’afecte que tots tenim i que es va diluint amb els anys, però als 17 està més viva que mai.
