Les nostres inquietuds
Anomenem algunes coses que són temes reals i vegem què tenen en comú. Si és cert que l’educació crea riquesa, per què hi ha tan poques ganes d’aconseguir que el sistema educatiu sigui veritablement eficient? A quantes veritats renunciem cada dia per manifestar-nos tan educats que ja no formulem gairebé cap proposta sòlida? Per què és tan difícil dir la veritat? Deia Hannah Arendt que mentir constantment no té com a objectiu fer que la gent cregui una mentida, sinó garantir que ningú no cregui en res.
Si sabem que la salut aporta riquesa, per què no intentem que hi hagi tot un ecosistema de salut, personal i sistema sanitari, hospitalari i farmacèutic que estigui adaptat a les condicions, els recursos i les expectatives del nostre temps? És lògic continuar suportant la duresa de saber que hi ha gent vulnerable sense que l’atenguin prou bé i que aquesta gent –que amarga que és la realitat– convisqui amb gent que viu amb l’esquena
dreta? Qui pagarà tots els privilegis a què tothom sembla aspirar? Les aspiracions són infinites, els recursos, no. Què i com hem d’aprendre? De què viurem si hi ha una part del model econòmic basat a repartir una riquesa que no sabem crear? Què passarà quan el dipòsit –de gasolina, d’aigua, d’estalvis, de recursos naturals– es buidi? I què passa quan els valors s’esgoten?
Qui cuidarà els ancians? Només les persones que venen de fora? Qui els defensa?
Com conviurem, quan no es respecta l’autoritat i, per posar un exemple, hi ha pacients maleducats, o fins i tot agressius, que insulten o amenacen els sanitaris? O alumnes –o els seus parents– que intimiden alguns mestres.
Qui cuidarà els febles? Ja no dic nens, perquè a Occident s’han substituït per mascotes, que costen menys i se les pot estimar igual. No volem la pressió de ser pares perquè fa por, l’aspiració impossible –i de vegades ridícula–de ser progenitors perfectes.
Qui cuidarà els ancians? Només les persones que venen de fora? Qui els defensa? On és l’espai digne per a la vida de nens i joves? Com aconseguir un habitatge assequible? Com acceptar que tenir un sostre sigui sinònim d’una cosa inabastable per a molts?
Patrick Deville escrivia en una novel·la el que tot això té en comú: “Les nostres inquietuds són les mateixes, el gran enigma de ser viu i haver de tirar endavant la vida”. Això fem. Oscil·lant cada dia entre el pessimisme de la intel·ligència i l’optimisme de la voluntat o de l’ànima. Com a font d’esperança, recordem la frase al film Casablanca: “El món s’enfonsa, i nosaltres ens enamorem”.