L’equip mèdic habitual
Si el títol d’aquest article us sembla familiar, segurament és perquè us evoca els noticiaris de fa cinquanta anys, que invariablement citaven aquell “equip mèdic habitual” com la font d’informació sobre Francisco Franco al llarg del mes i mig que va durar la seva agonia a l’hospital universitari La Paz. És a dir, que formeu part (com jo, nascut el 1960) d’aquell 20% d’espanyols amb prou edat per recordar almenys els darrers anys del franquisme. El 80% restant (quina enveja!) va tenir la sort de no patir la dictadura.
Queda clar que el cinquantenari de la mort de Franco no el poden viure de la mateixa manera els uns que els altres. El que per a aquell 80% ja és arqueologia, per al meu 20% és encara biografia. A mi m’ha ajudat molt a recordar el final del règim la lectura del llibre de Miguel Ángel Aguilar No había costumbre, que pren el títol d’una frase del diplomàtic Julio Cerón, fundador del Frente de Liberación Popular o Felipe, una de les organitzacions antifranquistes més actives als anys seixanta. “Cuando murió Franco, el desconcierto fue grande: no había costumbre”, va escriure Cerón, i és veritat que no hi estàvem acostumats, perquè el franquisme s’allargava i s’allargava i semblava que havia de ser etern.
En els meus records d’infantesa, Espanya era un país on no hi passava mai res. Bé, sí, hi passaven algunes coses però sempre bones, com les copes del Madrid, els triomfs del Cordobés o el petroli de Burgos. Les coses dolentes passaven sempre a l’estranger: l’assassinat de Kennedy, la guerra del Vietnam, les revoltes parisenques, la pobra gent que moria cosida a trets provant de saltar el mur de Berlín... Espanya era un país on no passava mai res, fins que de sobte hi van començar a passar coses.
En realitat, les coses van començar a passar no a Espanya sinó al costat, a Portugal, amb la revolució dels clavells, el mirall on volien veure’s reflectits els antifranquistes. Això va passar l’abril del 1974, i molt poc després, al juliol, una tromboflebitis va suggerir la possibilitat que el Caudillo no fos immortal. Franco es va recuperar a l’hospital que portava el seu nom (a veure qui ho supera, això!), però el franquisme ja estava ferit de mort.
Als 75 o els 100 anys de la seva mort, Franco i el franquisme hauran deixat d’importar a la societat
Aleshores hi va haver una pausa breu i, de cop i volta, les coses es van accelerar. L’agost del 1975, un decret llei va cancel·lar les escasses garanties consagrades pel Fuero de los Españoles i va tornar el país als anys de la repressió pura i dura.
Al setembre, Franco, que més de mig segle abans s’havia iniciat en el gust pels afusellaments manant executar un legionari descontent amb el ranxo, va fer afusellar cinc persones. A començaments de novembre, amb el dictador ingressat, el Marroc hi va afegir més pressió amb la marxa verda. Un parell de setmanes més tard, Espanya es va despertar amb la imatge d’un compungit Arias Navarro pronunciant: “Españoles, Franco ha muerto”.
D’aquí una setmana es compleixen cinquanta anys d’aquell 20-N: un número rodó que ha afavorit l’aparició d’un bon nombre de llibres sobre Franco, el franquisme, la transició. La pròxima commemoració, tant si és als setanta-cinc com als cent anys, és prou lluny per pensar que Franco i el franquisme, convertits en matèria d’estudi per als historiadors, hauran deixat d’importar a la societat.
El llibre de Miguel Ángel Aguilar encara és el d’un testimoni privilegiat que, per la condició de periodista, ho va viure tot de ben a prop. La seva lectura m’ha fet recordar que, entre els convidats a les exèquies del dictador, hi havia el sinistre Augusto Pinochet, “envuelto en un capote gris y parapetado tras unas gafas negras”. Allà hi havia també Imelda Marcos, la dona del dictador de les Filipines: aquest era el nivell.
Entre les coses que ignorava i de què m’acabo d’assabentar gràcies a No había costumbre hi ha la improvisació de l’enterrament al Valle de los Caídos. Franco havia disposat que se l’inhumés a vuit metres de profunditat. Com si de debò les autoritats creguessin en la immortalitat del dictador, no es va avisar fins a última hora els operaris, que, quan van començar a cavar, es van trobar, a només tres metres de fondària, una conducció d’aigües fecals impossible de desviar en tan poc temps... Sí, aquest era el nivell.