Un zero a l’esquerra

Pedro Sánchez ha decidit prendre el Congrés per un zero a l’esquerra. L’expressió és exacta, ja que vol dir donar a algú o a alguna cosa poca importància o gens ni mica.

El punt més substancial de la seva compareixença era la nova correlació de forces a la Cambra Baixa després de la ruptura de Junts amb el PSOE, un escenari que aboca el Govern espanyol a la inacció legislativa.

Sánchez es refugia en el paper de líder de l’oposicióa l’oposició

Algú devia recordar a Sánchez que la ignorància és el millor menyspreu. El president del Govern espanyol va dis­cursejar com si res no hagués canviat. Com si Junts no fos més que un nen que avui t’ està amic i demà no al pati de l’ escola. Ja li passarà la rebequeria, a Puigdemont, que a les criatures no se’ls ha de donar més importància! Aquesta ha estat, en resum, la resposta de Pedro Sánchez a l’envit de Junts.

Em deixeu en minoria al Congrés? Doncs que sapigueu, Carles i Miriam, que tant me fa la vostra decisió. Ja som a la segona meitat de la legislatura i no teniu marge de maniobra, perquè no podeu sumar-vos a una moció de censura. Ja us podrireu, si aquesta és la vostra decisió, en la insignificança del racó de l’oposició. Naturalment, Sánchez no va dir aquestes coses. Però qui tingui orelles, que hi senti.

Hi ha en aquesta actitud un frau democràtic de primer nivell. Ni una paraula de pressupostos, ni una referència a com es governa un país amb un Congrés disposat a tombar-li les iniciatives que presenti. La compareixença de Sánchez va ser, doncs, la d’un monarca forjat a l’antiga, algú que no es deu ni a Déu ni al diable, només a si mateix. Una realitat en què només compta un mateix i en què tots i totes les altres coses no són més que un attrezzo en una funció en què només cap un protagonista.

La por de l’autoritarisme futur de la dreta que propaga el president com a blindatge moral deixa de ser creïble en aquestes circumstàncies. Si un esquiva el mandat democràtic de deure’s al parlamentarisme, no hi ha res que pugui retreure als altres. I no, no pot normalitzar-se que en una legislatura no s’aprovi
un sol pressupost, ni que a partir d’ara
la majoria de les lleis que impulsi el
Govern espanyol no puguin sortir endavant. Però sobretot, el que no pot normalitzar-se és que no es dediqui ni un sol minut a com pensa revertir aquesta situació.

Ni moció de confiança, ni cap esforç per tornar a atreure Junts a l’òrbita de
la ja extinta majoria d’investidura, ni eleccions. Sánchez sent ploure i es refugia en el paper de líder de l’oposició a l’oposició. El Congrés, convertit en un animat corral de comèdies, però al qual se sostreu per la via dels fets la funció de renovar la legitimitat de partida de qualsevol govern. Perquè Espanya, que se
sàpiga, no és una república presidencialista encara, tot i que Sánchez hagi decidit comportar-se com si ho fos.

Per higiene parlamentària i per co­herència, la compareixença de Sánchez
havia de ser aquesta vegada una
cosa diferent, ja que l’escenari de ma­­jo­ries i minories s’ha transformat per in­dicació de Waterloo. És ell qui governa. I és ell qui té la responsabilitat d’explicar com pensa continuar fent-ho.

Com que això no va passar, la sessió de control d’ahir al Congrés no va tenir cap interès, tret que un estableix una irrefrenable passió pels guions previsibles de les pel·lícules televisives dels diumenges a la tarda. Habitatge, canvi climàtic, corrupció, la baralla sencera tallada com sempre i repartida de la mateixa manera. Paraules grandiloqüents en boca de tots els oradors. El Congrés és a la realitat el que són les dades macroeconòmiques a la butxaca dels ciutadans. Una foto feta des de massa lluny amb un teleobjectiu més que millorable.

La sessió va transcórrer pel carril de com de bé, dolent o regular ho fa l’Exe­cutiu. El debat propi de la normalitat.
Però el que tocava era això: com s’assegura la governabilitat d’un país en un moment tan exigent com el present sense els suports necessaris? El Congrés, en particular Sánchez, ens va donar la resposta: fixant la vista al dit. I la lluna? A la lluna que la bombin.