Bataclan projecta encara una ombra amenaçadora sobre França. És una ferida oberta. Deu anys després dels atemptats gihadistes de París, en què van morir 132 persones i diversos centenars van resultar ferides, el gihadisme, que no ha deixat de castigar, continua sent un perill permanent, sobretot pels llops solitaris que poden passar a l’acció en qualsevol moment.
En un context tan sensible, de record i homenatge, Salah Abdeslam, únic terrorista viu dels comandos que van atacar el 13 de novembre del 2015, condemnat a cadena perpètua, ha llançat una proposta enigmàtica i no fàcil de pair. Per mitjà de la seva advocada, ha proposat contactar amb víctimes i familiars per dialogar “sobre la situació” dins d’un procés de “justícia reparadora”. És un sincer remordiment o l’enèsima provocació d’un fanàtic irrecuperable?
Les reaccions a l’oferta d’ Abdeslam, que ocupa una cel·la en una presó del departament del nord del Pas-de-Calais, han estat dispars. El president de l’associació Life for Paris, Arthur Dénouvaux, ell mateix supervivent de Bataclan, ha acollit bé la iniciativa i ha esmentat experiències positives a Espanya i Itàlia. La directora de la seguretat interior ( DGSI), Céline Berthon, va estimar, al contrari, que el terrorista, com va deixar molt clar quan va ser jutjat a Bèlgica i França, continua “radicalitzat i convençut de la ideologia mortífera”. De manera semblant es va pronunciar el director del setmanari Charlie Hebdo , Laurent Sourisseau, àlies Riss , ferit en l’atac a la redacció de la revista, el gener del mateix any 2015. Per ell, la proposta d’ Abdeslam és “perversa”, perquè es tracta d’“un islamista pur i dur que ho seguirà sent tota la seva vida”.
Ahir al matí, vigília del desè aniversari de la matança, els operaris ultimaven el muntatge d’una grada per al públic davant el jardí del 13 de Novembre, al costat de l’Ajuntament. La policia va disposar un perímetre de seguretat molt ampli. Emmanuel Macron avui hi pronunciarà un discurs, després d’inaugurar oficialment aquest jardí d’homenatge a les víctimes, com a tancament d’una densa jornada d’actes commemoratius arreu on els terroristes van atacar aquella nit: l’ Stade de France (on va morir un policia), cinc restaurants i cafeteries (els clients de les quals van ser metrallats) i la sala de concerts Bataclan. El president serà present en tots els escenaris de la tragèdia.
L’arabista Gilles Kepel avisa del poder del “gihadisme ambiental” que sedueix els joves
Els atacs del 13 de novembre del 2015 es van inscriure en una ofensiva terrorista contra França que havia començat abans –amb l’atemptat contra Charlie Hebdo com el fet més espectacular– i que es prolongaria durant anys, amb una tendència progressivament a la baixa però amb cops puntuals molt dolorosos que van afectar ciutadans indefensos al carrer o en centres comercials, mestres, policies i soldats. El 2025 ja s’han desarticulat mitja dotzena de plans terroristes, segons el Ministeri de l’Interior.
El 14 de juliol del 2016, el dia de la festa nacional, un camió conduït per un terrorista va atropellar i va matar 86 persones al passeig marítim de Niça. Hi va haver accions terroristes, amb morts, en un supermercat a prop de Carcassona i a la fira de Nadal d’ Estrasburg; tots dos atemptats el 2018. L’octubre del 2019 el terrorisme va sacsejar la mateixa prefectura de policia de París, quan un treballador radicalitzat va assassinar quatre agents. El 2020, l’acte que més va commocionar el país va ser la decapitació del mestre Samuel Paty per un jove d’origen txetxè. Un altre professor moriria assassinat en un institut d’ Arràs, al nord del país, el 2023. El deliri gihadista va provocar, entre altres drames, tres morts en una basílica a Niça i una víctima en un pont de París. Fa pocs dies, un jove francès sense vincle familiar musulmà, però psicològicament inestable, va ferir de gravetat diversos vianants a qui va atropellar a l’illa d’ Oléron, a l’ Atlàntic. Pel que sembla, havia experimentat una conversió sobtada a l’islam, perquè va cridar “ Al·là és gran”.
La matança parisenca del novembre del 2015 va ser perpetrada per terroristes d’origen francès o belga que havien passat pel califat de l’ Estat Islàmic a Síria i l’ Iraq. Es va tractar, doncs, d’uns atemptats tramats, almenys en part, des de l’exterior. La situació geopolítica fa que això ara sigui més difícil. També contribueix a evitar la feina dels serveis de seguretat i intel·ligència francesos.
De fet, la majoria d’atemptats posteriors han estat obra del que s’anomenen “llops solitaris”, individus en general molt joves, radicalitzats per la propaganda a internet, molt difícils de detectar. De vegades reclamen la seva obediència a l’ Estat Islàmic, fins i tot sense tenir-hi relació directa.
Reacció dispar de les víctimes a l’oferta de l’únic terrorista viu de parlar per a “una justícia reparadora”
L’arabista francès Gilles Kepel, estudiós des de fa decennis de l’integrisme islàmic violent, ha encunyat el terme “gihadisme ambiental” per definir les condicions que faciliten la radicalització de les noves generacions, malgrat haver nascut a França i educar-se a l’escola pública i en els valors republicans. Pot ser a través d’internet o per mitjà de la socialització als suburbis populars, en els grups d’amics, els clubs esportius, gimnasos o altres llocs de reunió.
En diverses entrevistes prèvies a l’aniversari, Kepel ha posat èmfasi en la batalla cultural, en part exitosa, entaulada per l’islamisme radical, el primer enemic del qual són els mateixos musulmans que no són rigoristes i que s’adapten als costums francesos. Kepel també avisa de la relativa respectabilitat que ha guanyat l’islamisme radical dins del pensament woke , tan estès en mitjans universitaris i a l’esquerra radical, especialment en el partit La França Insubmisa ( LFI). Els islamistes quedarien assimilats
–o serien com menys tolerats– entre els col·lectius oprimits. La guerra de Gaza, amb la mort de desenes de milers de palestins sota les bombes israelianes, hauria contribuït a reforçar aquesta respectabilitat acrítica cap a un islamisme extremista que pot derivar en gihadisme.
