Starmer ataca de manera preventiva els candidats a reemplaçar-lo

Els llibres d’autoajuda són plens de consells sobre com confrontar les pors de cadascú, i com d’important és plantar-los cara en comptes de fugir-ne. Ja deia Franklin Delano Roosevelt als nord-americans durant la Gran Depressió que l’únic que cal témer és la por mateixa. Però del prometre al complir hi ha molt de tros per penedir, i si no, que ho diguin al primer ministre
britànic, Keir Starmer, i als seus diputats.

Enfonsat en els sondejos amb tan sols entre un 16% i un 18% de suport setze mesos després d’haver obtingut una majoria absoluta, al darrere de la ultradreta (Reforma, el partit de
Farage), els liberaldemòcrates i fins i tot els Verds, i això abans
de presentar un pressupost que trencarà el manifest laborista amb una pujada històrica d’impostos, Starmer veu fantas-
mes per tot arreu i tem un intent de defenestració en qualsevol moment.

En un atac preventiu per intentar impedir-ho, el seu equip de confiança ha acusat el mi­nistre de Sanitat, Wes Streeting, d’estar planejant un cop d’ Estat, i ha proclamat que lluitarà amb totes les seves forces per con­servar el lideratge del Partit Laborista i la residència al 10 de Downing Street. Per posar-hi més èmfasi, els seus assessors han filtrat a la premsa que una maniobra d’a­questa mena seria mal rebuda pels mercats financers, faria caure la lliura esterlina i apujaria la prima de risc del deute públic del país. El missatge és que no seria “patriòtica”.

Starmer té por, però la qüestió és fins a quin punt està justificat o és pura imaginació. Fa unes setmanes, els seus homes van acusar l’alcalde de Manchester, Andy Burnham, de muntar una campanya per arrabassar-li al lideratge; ara l’acusat és Streeting, i hi ha els qui també assenyalen amb el dit la ministra d’Interior, Shabana Mahmood; el de Medi Ambient, Ed Miliband; l’extitular de Transports Louise Haigh; l’ex vice primera ministra Angela Rayner; la vicelíder laborista Lucy Powell; la responsable d’ Igualtat, Bridget Phillipson...

Acusant el ministre de Sanitat, Wes Streeting, d’aspirar al seu càrrec, Starmer s’ha mostrat molt feble

La por és un estímul molt poderós, i no només en té Starmer, sinó també els 405 diputats que componen el grup parlamentari laborista, elegits molts d’ells per primera vegada el juliol de l’any passat, que van deixar feines ben remunerades al sector privat per formar part d’un projecte il·lu­sionant, llegeixen les enquestes, senten els seus votants i tenen pànic de perdre els escons i quedar-se al carrer així que hi hagi eleccions (previstes per al 2029, si no s’anticipen). Estaven segurs que hi hauria un cicle laborista d’almenys una dècada, com quan va guanyar Tony Blair el 1997, i ara veuen les orelles d’un llop anomenat Nigel Farage).

Carregar-se un primer ministre amb majoria absoluta menys d’un any i mig després d’haver conquerit el poder sembla absurd, però vivim temps absurds. I si un nombre suficient de diputats laboristes considera que Starmer no té remei, i que l’única possibilitat de salvar la pell és un canvi de líder, llavors qualsevol cosa és possible per increïble que sembli en teoria. És el que van fer els conservadors can­viant Theresa May per Boris Johnson; Johnson per Liz Truss; Truss per Rishi Sunak... Total, per a res.

Els tories són coneguts per les seves tendències regicides (vegeu el cas de Margaret Thatcher), però mai un líder del laborisme no ha estat defenestrat ocupant el poder. El procediment no és fàcil, caldria que un 20% del grup parlamentari (actualment 80 diputats) es posessin d’acord en un candidat alternatiu. Els consellers de Starmer creuen que Streeting ja té mig centenar de seguidors disposats a un motí.

L’atac preventiu ha tornat contra Starmer. Tant si els seus temors eren certs com si no, ha donat mostres de debilitat. I si no s’estava forjant res, l’únic que ha aconseguit és sembrar la idea d’un canvi de lideratge en els qui no l’havien plantejada, donant credibilitat a possibles alternatives i fent que la premsa parli de conspiracions i complot. Una vegada més, ha demostrat que és un nul estrateg i un pèssim comunicador.

Els diputats laboristes tenen pànic de perdre els escons quan se celebrin eleccions generals

Ara, més que mai, la premsa de dretes i els analistes polítics especularan amb el seu futur si el pressupost del 26 de novembre, amb la pujada d’impostos, és tan impopular com es presagia (un augment de la càrrega fiscal no és mai benvinguda, però menys encara si el manifest amb què el partit va guanyar les eleccions la descartava categòricament). Un moment encara més perillós per a Starmer seran les eleccions autonòmiques i també municipals del mes de maig que ve, en què els pronòstics apunten a una desfeta del Labour. Aleshores sí que s’escamparia el pànic, en tots els fronts.