A les 519 pàgines de l’informe anual que es va donar a conèixer ahir, l’ Agència Internacional de l’ Energia ( AIE) posa el dit sobre l’element clau de l’economia moderna: els minerals crítics. I sobre qui els controla, la Xina. L’organisme parla de “disrupció de cadenes de producció” i “de coerció econòmica”.
En la seva anàlisi, adverteix que la concentració geogràfica de la seva producció, refinament i processament s’està accentuant. Un sol país, la Xina, domina el refinament de 19 dels 20 minerals estratègics clau, amb una quota mitjana propera al 70%. En el cas de les bateries, el control supera el 85% de la capacitat global i arriba al 95% en la fabricació d’ànodes.
Aquesta dependència comporta “riscos comparables als que al seu dia van generar les crisis del petroli”, indica l’organisme. “Un xoc en el subministrament de minerals crítics tindria conseqüències econòmiques de gran abast: augments de preus per als consumidors, pèrdua de competitivitat industrial i potencials impactes en la seguretat nacional”.
Avui més de la meitat dels minerals estratègics ja estan subjectes a algun tipus de control d’exportació, i les restriccions de Pequín el 2025 sobre terres rares i components han posat en evidència la vulnerabilitat del sistema. Per exemple, un augment de deu vegades en els preus dels metalls de bateries o del grafit elevaria el cost mitjà global de les cel·les entre un 40% i un 50%, ampliant, a més, la bretxa de costos respecte a la Xina.
A més, avui l’oligopoli és més fort que mai. La participació mitjana dels tres principals països refinadors de minerals energètics clau va passar de prop del 82% el 2020 al 86% el 2024. Per al 2035, es preveu que la participació mitjana dels tres principals proveïdors de materials refinats disminueixi només lleugerament, fins al 82%, i torni efectivament als nivells de concentració del 2020. Si la Xina domina el refinament del 91% de les terres rares, d’aquí una dècada a tot estirar baixarà al 75%. La dependència de l’economia mundial de Pequín està destinada a durar anys.
No parlem d’una alerta genèrica, sinó d’una situació susceptible de causar danys concrets i tangibles: l’AIE calcula que una interrupció del 10% en les exportacions d’ imants de terres rares podria afectar la producció de 6,2 milions d’automòbils convencionals, gairebé un milió de motors industrials, 230.000 avions civils o la construcció de més de 650 centres de dades d’IA de gran escala. Quan es diu que la Xina pot parar l’economia mundial tan sols prement un botó, no som gaire lluny.
D’altra banda, l’ AIE destaca que estem entrant en l’“era de l’electricitat”, com va posar en relleu Fatih Birol, director de l’ AIE. La demanda elèctrica creix molt més ràpid que el consum energètic total, impulsada per la digitalització, l’aire condicionat i l’auge dels serveis d’intel·ligència artificial.
Avui l’electricitat representa només un 20% del consum energètic final, però ja concentra la meitat de tota la inversió energètica mundial i proveeix sectors que inclouen més del 40% del PIB global. D’aquí una dècada, la meitat de l’economia mundial serà electrificada. En aquest termini, la demanda augmentarà en l’equivalent del que consumeixen avui les economies avançades tot l’any.
Bruce Douglas, conseller delegat de l’ Aliança Global d’ Energies Renovables, va subratllar que “l’ AIE mostra que entre ara i el 2030 construirem més energies renovables que els últims 40 anys junts. Gairebé tot el nou consum d’electricitat serà subministrat per fonts netes d’energia”. L’AIE estima que la inversió en centres de dades arribarà als 580.000 milions de dòlars el 2025, i superarà per primera vegada la despesa global en el petroli, que s’acosta als 540.000 milions. Mai més ben dit: els centres de dades són el nou petroli.
Algunes previsionsde l’agència sobrela demanda de cru apunten a una pujada del 13% per al 2050
I a propòsit del petroli, l’estudi aporta una dada polèmica, just quan s’està celebrant la COP al Brasil aquests dies. Si es tenen en compte només les polítiques energètiques i climàtiques actualment en vigor i aplicades de manera efectiva, la demanda de petroli hauria de continuar creixent fins al 2050, un 13% més respecte al consum del 2024.
No obstant això, segons un altre escenari, que reflecteix les polítiques i mesures que els governs han anunciat oficialment, fins i tot per implementar, la demanda hauria d’arribar a un pic cap a l’any 2030. Al final molt dependrà del ritme d’adopció del cotxe elèctric, ja que la meitat del consum d’energia fòssil procedeix del transport. En aquest cas, la Xina té l’última paraula.
