‘Un intrús benvingut’
És amarga per a mi aquesta entrevista, perquè volia que l’Antoni la veiés. Se n’ha anat a casa seva, envoltat de l’amor de la família i amb les cures del Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport (Pades)-Mutuam, que ell mateix m’enaltia amb vehement gratitud fa deus dies: van pal·liar els patiments dels seus mals sense cura ... Tenia 84 anys, era barceloní, arquitecte, tenia un fill, Antoni-Italo (41), i dues netes, Aitana i Irene. Política? “Teníem raó”, li va xiuxiuejar Pasqual Maragall als Jocs Olímpics de 1992, inaugurada la piscina Picornell. He tingut la sort de conèixer un home lliure i cordial, sensible i elegant, curiós i atent: “Si hi ha lloc per a la meva cadira de rodes, avui m’apunto a dinar!”, ens anunciava. I hi havia –i sempre hi haurà– un lloc per a l’Antoni.
Defineixi’s.
He estat tota la vida un intrús... benvingut.
Intrús?
M’he colat en tota mena d’ambients per curiositat, sense limitar-me.
Benvingut?
Sense el pedigrí exigible, era ben acceptat.
Per exemple.
Als seixanta a Barcelona molts coneguts meus comunistes em van acceptar: Gregorio López Raimundo, Antoni Gutiérrez Díaz, Jordi Solé Tura, Miguel Núñez...
Units per l’antifranquisme, oi?
Jo vivia sol i em demanaven el meu pis – Via Augusta, 130– per fer reunions clandestines, i jo el cedia, previngut i excitat.
Doni’m un altre exemple.
Vaig passar a Roma davant la seu del PCI, partit venerat pels meus amics del PSUC. “Hola, que hi ha en Berlinguer?”, vaig preguntar. I Berlinguer em va rebre afablement.
Bingo!
Un altre dia, em va passar el mateix amb Vittorio Gassman, i fins i tot vam recitar uns versos junts... Ah, i un dia vaig ballar amb Catherine Deneuve!
Què diu?
Jo escrivia crítiques de cinema en una revista i ella va venir a Barcelona amb l’equip d’una pel·lícula, i jo parlava bé francès...
Com és això?
Pel meu gust per la chanson, per la cinefília: Truffaut, Godard..., i per una nòvia francesa.
I va ballar amb Deneuve.
Al pubL asVegas. I li diré més: quin altre català viu ha sopat conversant amb la gran Marlene Dietrich?
Marlene Dietrich!
La va portar a Barcelona Franz Johan, dels Vienesos, per al seu programa de TVE. I a l’hotel Avenida Palace... ella i jo vam sopar i conversar, en francès també.
Un home culte i cosmopolita, vostè...
Italianitzant, sobretot. Les meves pàtries d’adopció són Roma i, també, Sevilla. Vaig viure molt a Itàlia... i em complau sentir-me estranger a Barcelona, el solar dels Moragas per moltes generacions.
Què es va emportar de la seva Itàlia?
L’hàbit de fer servir barret a Barcelona. La passió per la bellesa, l’arquitectura...
Això ja li venia del seu pare, l’arquitecte Antoni de Moragas i Gallissà...
Després de generacions d’arquitectes Antoni de Moragas, el meu fill es diu Italo... i és matemàtic. Bé! Pel meu pare, que estava a punt de morir, li vaig afegir Antoni.
Sempre va voler ser arquitecte?
“Quan siguis gran vindràs aquí”, em va dir la mare tot creuant la plaça Universitat. Jo devia tenir set anys. I li vaig respondre: “No, jo seré torero”. Vaig heretar aquest gust del pare, i anàvem a la Monumental amb Néstor Luján. Un dia van portar-hi Alvar Aalto.
Tòtem de l’arquitectura mundial!
El pare, catalaníssim, va vestir el vestíbul d’un immoble –Gran Via, 800– amb enormes fotos tauròmaques de Francesc Català-Roca. Jo he assistit, per cert, a una sobretaula a casa nostra amb Aalto i amb Puig i Cadafalch: era molt amic nostre.
Li ha plagut sobretot ser arquitecte, o altres aspectes de la vida?
Com a arquitecte em sento orgullós d’una obra amb motiu dels Jocs Olímpics del 92...
Quina obra?
La piscina de Montjuïc amb el seu trampolí de salts: vaig suprimir les grades que tapaven la vista de Barcelona. Aquesta va ser l’obra: que Barcelona es veiés! Vaig tenir opositors (tots) i un suport: Pasqual Maragall! “ Teníem raó”, em va dir quan el món va admirar les fotos dels clavadistes olímpics amb la Sagrada Família de fons.
Una imatge icònica! Quines altres obres ha firmat professionalment?
Els apartaments de Les Salines d’ Eivissa, la Brasserie Flo, la Casa Pérez d’Esparreguera, el restaurant Àbac, la Casa Amat a Valldoreix, l’Edifici Blau d’ Almogàvers, la reforma del Cafè de l’ Òpera i de l’hotel Park, obra del meu pare de l’any 1951...
I què evocaria de la seva vida?
M’he enamorat molt, m’han agradat les dones. I llegir. Vaig ser molt devot de Baroja: la seva casa d’ Itzea me la va ensenyar Julio Caro; aquell dia va anotar de mi al seu dietari (m’ho van dir quan va morir): “Moragas és home estudiós i d’esperit lliure”, quin honor. I custodio una llimona del llimoner sota el qual Borges escrivia: m’ho va ensenyar la seva vídua, María Kodama.
I el moment més dur de la seva vida?
Dir-li al meu fill que la seva mare havia pujat al cel... La Irene va morir de càncer el 1994. El nostre fill tenia aleshores nou anys. Jo el vaig cuidar de nen, i ell a mi de gran.
I el moment més bonic?
Amb el meu fill fa vuit anys en una terrassa sobre la meva estimada Sevilla daurada pel crepuscle... Em va dir les paraules més boniques que jo hagi sentit mai: “No he tingut germans. Vull que hi siguis”. Ens vam abraçar i vam plorar.
