Durant diversos anys vaig treballar en un assaig sobre l’insomni, però no el vaig aconseguir acabar mai. Com més llegia i escrivia sobre el tema, descansava pitjor. Vaig anar acumulant pors al voltant del malson de no poder aclucar els ulls. Mentre feia provisió de llibres sobre mal dormir, omplia llibretes amb remeis ancestrals –recordo unes gotes que contenien pols de crani– i amb inventaris de nits passades en blanc, moltes relacionades amb viatges: connexions de vols barats que em van portar a deambular de matinada per terminals d’aeroports, passejades nocturnes en ciutats acabades de descobrir, com aquell desvetllament a Pequín per carrerons amb fanalets vermells, o les nits blanques de Sant Petersburg, en què qualsevol son desmereixia davant la llum persistent.
Una ciutat on dormia particularment malament era Tànger, on vaig viure en una casa estreta de la medina. Quan sortia a passejar, abans que es pongués el sol, trobava el carrer solcat per fils de cosir que uns nois estenien d’un extrem a l’altre per cabdellar-los, de manera que havia d’abaixar el cap per no enredar-m’hi. No sé per què aquells fils em feien pensar en paraules; potser perquè em passava el dia estirant-les en una cursa incessant, tant amb el llibre fallit sobre l’insomni com quan traduïa novel·les. Hi havia fils daurats, vermells, celestes... Per alguna raó, la varietat de colors m’evocava la idea que tota paraula arrossega records, associacions, ressons de cada vegada que es va dir: en habitacions, oficines o estacions, sota un cel esquerdat o a l’interior d’un bar freqüentat; en veu alta o en un sospir, fins i tot quan es tracen només en la ment, on viuen i copulen amb d’altres.
Vaig anar acumulant pors al voltant del malson de no poder aclucar els ulls
Després arribava a l’avinguda dels mandrosos, on s’alçaven canons de guerres emmudits apuntant al mar, attrezzo per a fotògrafs o atracció per a nens. Aquells canons em semblaven tan inversemblants que em venia al cap allò que va dir Ióssif Brodski: una traducció és l’extraviament d’un pòrtic grec en la latitud de la tundra. Curiosament, aquella imatge també defineix l’insomne.
Lee tambiénVieires fora de punt
No vaig acabar mai aquell llibre. Potser perquè l’insomni no s’escriu: s’habita. Ara que ho penso, aquest text n’és la pàgina final.