Migdia d’un dijous plujós que podria haver estat com qualsevol. Madrid segueix amb les obres i les banderes. I més de cap per avall que mai de mig Atocha cap avall, on la remodelació avança sense treva. Però avui no hi ha ni cues ni manifestacions ni retards. Pujo al tren admirant la bona estrella que tinc. Vaig en un vagó de primera! És una zona d’alta tranquil·litat, llegeixo.
Ho sembla. Sembla tranquil·la fins que arriben dos homes i una dona, que després de fer-se un embolic sensacional que externalitzen en un català que de tan vociferat sona a xinés, identifiquen per fi els seus seients. Així és com conec el Josep Maria, que més que asseure’s al meu costat s’hi tira ocupant la meitat del meu lloc.
Comença el viatge. De sobte, no m’ho puc creure!, el meu veí apressat per la necessitat de debatre amb els seus companys el negoci que tenen entre mans es gira a la velocitat de la llum. Enfonsa el seu cap gros entre la nostra parella de seients. Parlen de milions i inversions. Una cosa grossa. Milions amunt, comissions avall. Que si ens en queden quatre-cents, diu el Josep Maria, i que no, mira-t’ho bé, li respon la dona, de qui més tard, ja passant Saragossa, sabré que té un terreny per aquí, al poble de la seva mare.
Quan arriba el dinar, el Josep Maria em deixa una estona tranquil·la (ara enfonsa la cara en el tall rodó que flota sobre un puré increïblement blanc), però, fins i tot amb el trio emmudit, l’animació continua en marxa perquè una senyora que va i sembla molt molt sola, la del seient 2 C, no entén que aquí la música o el que sigui s’escolta amb auriculars o cascos. L’hostessa ho repeteix tres vegades.
Lee tambiénQui canvia els llençols?
Cielito lindo, l’última de Rosalía, algun avanç de Nadal i xerrics inquietants se succeeixen sense treva fins que un sobtat desajust atura el tren completament. Durant mitja hora gloriosa gaudeixo del meu promès temps de silenci que ella, l’amigueta del meu Josep Maria, destrueix al reprendre la verbalització de la seva vida (ara ja sabem que és expatinadora i celíaca). Provoca un nou acostament: Aquesta vegada ell, rejovenit, es gira amb tal ímpetu que se’m desploma literalment a sobre en un acte d’intimitat tan plena que estic per xiuxiuejar-li que em comparteixi la seva tremenda milionada.
I què faig? Ximple de mi no se m’ ocorre altra cosa que saltar cap a l’horitzó encapsulat del passadís que, això sí, em desvetlla un inesperat miracle. És un seient autènticament lliure que colonitzo sense pensar-m’ho i on, entre catalans, madrilenys i mexicans amb o sense corbata (i amb talons o bambes de firma cara) que no desvetllen a 300 km/h les confidències de la seva empresa, firmo la pau amb el món. L’alta tranquil·litat és possible. Existeix i jo l’he vista.
