Opinen a la ràdio que un gran mentider de l’actualitat segurament es creu les seves mentides per poder dormir a la nit. Em pregunto per què donen per fet que dorm. Potser tenen raó. Una vegada més, penso que les actrius també podríem opinar al respecte, com a expertes. I sí: la mentida convé creure-se-la una mica durant la representació; no per dormir, sinó perquè tingui aparença de veritat. La teva imaginació s’involucra en la invenció, però només a mitges. Si t’ho creus del tot, caus de l’escenari (perquè no hi hauria escenari), o xoques amb la càmera (no hi hauria càmera ). Si et creus que ets el personatge, estàs boja. Però això passa en casos molt estranys. El més normal és que una part de tu cregui que ets al desert d’Aràbia, mentre una altra sap perfectament que ets en un teatre a Logronyo. Les actrius mentim com a professionals i no com a psicòpates.
Arran d’això, em ve a la memòria una senyora curiosa que em va demanar que li fes una classe d’actuació perquè, segons va dir, havia de fer l’escena de la seva vida. Un judici, en segona instància, on es jugava que li concedissin la baixa laboral per invalidesa permanent, ja que havia travessat una malaltia molt dura i no se sentia capaç de tornar a treballar. El problema era que, al primer judici, li havia agafat el riure mentre li explicava la depressió al jutge. No va poder parar de riure. I esclar no va guanyar. En les seves pròpies paraules, és una d’aquelles persones que pateixen riure nerviós en les situacions difícils. Com més malament ho passa, més riu. Quina vida, la seva.
Vull que m’ensenyis a fer veure que estic deprimida, em va dir entre rialles
Vull que m’ensenyis a fer veure que estic deprimida, em va dir entre rialles. Però ho estàs?, vaig preguntar una mica mosca. Oi tant, es va petar de riure, ara mateix estic fatal. I amb prou feines havíem començat a assajar unes tècniques físiques de la tristesa (mirada com morta, espatlles caigudes, respiració d’ocellet), quan els dubtes em van frenar. I si estava mentint? L’art dramàtic deu tenir un codi ètic o deontològic, vaig pensar, i no li vaig ensenyar més trucs. Per no despertar-me a la nit sentint-te còmplice d’una estafa a la Seguretat Social.
Lee tambiénUn gir inesperat
No vaig saber mai si va guanyar el judici, si reia deprimida o no, aquella senyora insondable. Perquè no hi ha experiència professional que valgui davant el misteri humà, amb les seves mil cares de la mentida i la veritat, sincerament.