Què suposa viure en un món sense límits?

Les notícies d’aquesta setmana ens demostren que vivim en un món sense límits. No hi ha límits a l’ús de la força militar, al comportament immoral dels líders i a la deshumanització tecnològica.

Els exèrcits assassinen civils indefensos a Gaza, Ucraïna, el Sudan i altres llocs de l’inframon. El president dels Estats Units s’ha beneficiat d’una xarxa de prostitució amb dones menors d’edat. Ciutadans de diversos països europeus pagaven els guerrillers serbis per disparar sobre la població durant el setge de Sarajevo. I mentre els homes es maten i es degraden la intel·ligència artificial construeix un món sense homes.

Sense límits no hi ha moral. Sense moral no hi ha lleis. Sense lleis, tot s’hi val, res no importa. Tampoc l’home.

Sense límits, per tant, s’imposa la indiferència i també l’interès del més fort. La llibertat, per exemple, no és la de tots, sinó la del més poderós, és a dir, l’ Estat. Les autocràcies es consoliden i la diplomàcia perd sentit. Amb prou feines hi ha espai per al pacte i la justícia.

“Altre cop els temps estan fora del nostre abast”, va escriure el poeta persa Hafez Xirazi al segle XIV. Set-cents anys després som de nou al “de nou”. Sens dubte tornem a la casella de sortida en millors condicions físiques i materials. Aquesta millora, però, encara no ens ha fet immortals.

Aquest és el marc distòpic en què ens movem. És un marc realista en què només importa l’èxit, no la manera d’aconseguir-ho. “La diferència entre un geni i un boig és l’èxit”, afirma el president de l’Argentina Javier Milei brandant una motoserra.

Els excèntrics tenen èxit perquè consolen la massa. La bombardegen amb informacions esbiaixades i escandaloses, dards que penetren en la seva intimitat, espanten, descomponen la seva capacitat crítica i la redueixen a la indiferència. El que ahir era molt dolent avui pot ser molt bo. Tot es justifica amb un bon influencer , amb terror i repressió. I tot es perdona amb el pas del temps i el girar del món.

Hem de reconstruir els límits que aixequen la moral perquè a dins hi ha l’home

L’ Índia, per exemple, ara està en bona relació amb l’ Afganistan. El règim talibà és un dels més atroços del món. Segueix la doctrina deobandi, una versió de l’islam més radical. El Pakistan era l’aliat natural dels talibans afganesos, però s’han distanciat perquè hi ha talibans pakistanesos que són terroristes. Les disputes territorials i el terrorisme fan de l’ Índia i el Pakistan enemics irreconciliables. L’Índia, per tant, i en contra dels seus valors, s’acosta a l’ Afganistan per perjudicar el Pakistan. A Kabul s’ha trobat amb un vell aliat, Rússia, el primer país que ha reconegut el règim talibà. L’ Índia potdria ser el segon. La Xina, mentrestant, mou les peces. És vell aliat de Rússia i el Pakistan, i ara es deixa estimar per l’ Índia. L’ Índia festeja la Xina per compensar la mala relació amb els Estats Units, que la castiguen amb aranzels precisament per mirar a Pequín i comprar petroli rus. El Pakistan, doncs, s’acosta als Estats Units. Paga els lobbies de Washington que obren i tanquen les portes de la Casa Blanca, i Trump rep al despatx oval el president i el cap de l’exèrcit.

Aquest frec a frec entre cancelleries recorda un món antic, del segle XIX, regit per la força i la geografia. Els únics límits a la relació entre països eren i continuen sent el de la força militar i l’interès comercial. Aquest és el món de Trump, amoral i realista, el món que els tecnòlegs de la intel·ligència artificial (IA) consideren inferior i, per tant, exterminable.

Qui té la força no hi renuncia. Només una força superior en pot moderar una d’inferior. Avui la força més poderosa és la IA. Les empreses que la desenvolupen són les més valuoses del món i ataquen qualsevol que intenti regular el desenvolupament de la seva tecnologia, com la UE sap molt bé.

Els mandataris creuen que podran controlar la IA. La necessiten per governar amb més autoritat, per prendre decisions amb més rapidesa i eficàcia, per ser genis encara que siguin bojos. Creuen que podran aconseguir-ho si no hi posen límits i ho aposten tot a les criptomonedes.

El mal per a ells és que no l’entenen. Ningú no l’entén. Els tecnòlegs ens avancen que aviat en sabrà més que tots nosaltres junts i que farà la feina de molts homes, també anar a la guerra, governar i crear riquesa.

L’home ha mort al món realista de Trump i al tecnològic de la IA.

Si ens deixem governar per un poder que no entenem, haurem tornat a l’origen de la civilització, quan els homes confiaven en els déus omnipotents i en les forces sobrenaturals. Aquest món sense límits físics s’haurà convertit en un món metafísic sense límits. El Déu de Nietzsche continuarà mort.

Els mandataris creuen, ingènuament, que la IA estarà al seu servei i no al de la mateixa IA

Per això hem de reconstruir els límits. Dins dels límits que aixeca la moral hi ha el que ens dona la vida i ens fa homes. Dins seu no hi ha impunitat ni indiferència. Hi ha respecte.

El respecte a la vida facilita la justícia i fonamenta la llibertat individual, la igualtat i la dignitat de tothom. Demanar-ho sembla una ingenuïtat. “El respecte no es demana, es guanya”, diuen els poderosos, però hi va haver una vegada, al final de la Segona Guerra Mundial, que no va ser així. Cansats de matar-se, els homes van crear un sistema de normes i valors que avui és moribund però no mort. És el nostre límit vital.