Dijous vinent es compleixen 50 anys de la mort de Francisco Franco. Encara que ja fa temps que es parla d’aquesta efemèride, aquesta propera setmana serà especialment intensa en l’anàlisi i el record del que ha suposat aquest mig segle per al nostre país. Entre els projectes editorials que La Vanguardia posarà aquests dies a disposició dels seus lectors, obrim el foc amb un ampli dossier al suplement Cultura/s d’aquesta setmana en què analitzem el gran canvi social i cultural que ha fet Espanya en aquests cinquanta anys.
Els de la meva generació, que érem nens quan es va morir el dictador i vam viure el naixement de la democràcia amb tota la il·lusió, no podíem ni imaginar l’evolució positiva que experimentaríem en tots aquests anys. De ser un país endarrerit en tota mena de llibertats a ser dels primers a permetre el matrimoni entre persones del mateix sexe o ser un dels llocs d’Europa amb una millor protecció social. De ser fora de les institucions europees a ser un dels socis més importants de la UE i on hi ha el percentatge més baix de ciutadans euroescèptics.
Malgrat tots els problemes a què ens enfrontem avui com a societat, igual que els països del nostre entorn, si mirem enrere ningú no hauria de fer una lectura negativa d’aquest període. Com en el futbol, és fàcil quan el partit s’ha acabat fer-ne una relectura i de tot el que es podia haver fet millor. Sens dubte. Però considero que la transició va tenir més llums que ombres i l’ encaix de totes les sensibilitats polítiques i socials va ser el que ens ha permès gaudir d’aquests anys de relativa prosperitat.
En aquell moment, en l’antic debat sobre reforma o ruptura, va guanyar la reforma. I no ens ha anat malament. Però la victòria de la cultura del pacte enfront dels que volien fer una fractura radical amb el règim anterior ha pogut incentivar una certa desmemòria. I això, cinquanta anys després, no es pot acceptar. Franco va ser un dictador que hagués preferit tenir-ho tot “lligat i ben lligat”, però la societat espanyola va impulsar la democràcia. El franquisme no es pot blanquejar, ni tampoc oblidar. Avui, més que mai.
