Sempre reflexiu, amable, irònic i molt característic. Un savi que no va deixar de ser mai senzill. Una persona accessible i bondadosa. Un conversador magnífic i un futboler empedreït, com també va demostrar durant anys a les pàgines d’aquest diari, amb què va col·laborar de manera intensa. El món del futbol plora per la pèrdua ahir del llegendari Xabier Azkargorta, als 72 anys. Qui va ser entrenador de l’Espanyol entre el 1983 i el 1986 ha mort després de tenir problemes cardíacs al llarg de l’última dècada. Per tant, plora el club català, perquè Catalunya, amb permís d’Euskadi, on va néixer a Azpeitia, i de Bolívia, també va ser la seva terra.
En territori català va dirigir, a més del club espanyolista, el Gimnàstic. Després d’entrenar altres equips, com ara el Valladolid, el Sevilla o el Tenerife, se’n va anar a Bolívia, on es va establir i on per sempre més va estar lligat.
El Bigotón, com era conegut pel poblat mostatxo, va portar la selecció boliviana a classificar-se per al Mundial del 1994 als Estats Units, on va arribar a jugar contra Espanya, un partit en què la roja es va imposar per 3-1 amb gols de Caminero (2) i Guardiola (1). A Bolívia va ser considerat des d’aleshores un personatge il·lustre, un semideu. No en va, el país no s’ha classificat mai abans ni després per a la fase final d’un Mundial. Va jugar els del 1930 i els del 1950 per invitació, però no havent-se hagut de classificar.
Va triomfar a l’Espanyol i va ser considerat un semideu a Bolívia, on va portar la selecció al Mundial
La notícia de la defunció va arribar des de Bolívia perquè és on vivia i on va tenir la llarga malaltia de cor. Els noticiaris bolivians van informar de la notícia, que va començar a córrer com la pólvora al país. Havia mort el Profesor, com també era conegut, autor d’algunes frases recordades. Potser la més cèlebre va ser “es juga com es viu”. La defunció la va revelar en primera instància el club Oriente Petrolero, equip en què també va treballar.
Com a futbolista, Azkargorta no va passar de les categories inferiors de la Reial Societat i l’Athletic. Era davanter, però, afectat per una important lesió al genoll dret, no va arribar més enllà i es va retirar als 24 anys. Va passar a aplicar-se a les banquetes dels vuitanta, va travessar l’Atlàntic i també es va fer un lloc laboral a Xile, el Japó i Mèxic.
Aleshores, aquest llicenciat en Medicina a la Universitat de Barcelona (UB) ja era un personatge al futbol espanyol. Sobretot pel pas pel club de Sarrià. A l’Espanyol es va convertir el 1983 en l’entrenador més jove de Primera Divisió, als 29 anys. Es van posar a les seves ordres futbolistes de la talla de Tommy N’Kono, Tintín Márquez, John Lauridsen o Joan Golobart, tots capitals uns anys després, quan Javier Clemente va desembarcar al club.
“Em va fitxar per a l’Espanyol a la barra d’una discoteca, era un home molt culte”, recorda Golobart
“Amb ell vaig passar d’estar a punt de retirar-me com a futbolista a convertir-me en futbolista professional, després d’una conversa que vam mantenir en una barra d’una discoteca en un lliurament de premis esportius”, evoca per a aquest diari Golobart. “Havia decidit deixar el Sabadell i em va dir que jo li agradava i que, si hi anava lliure, em fitxaria l’endemà. I així va ser com vaig fitxar per l’Espanyol”, afegeix Golo , que el radiografia de la manera següent: “Era un home culte en un món en què aleshores això no s’estilava. Una persona que et parlava de manera franca, bon tècnic, bon analista i molt valent, ja que se la va jugar amb molts joves”. Després va arribar Clemente. “Van ser un binomi perfecte en l’aspecte temporal. Azkargorta va formar l’equip i Clemente després el va esprémer. Si no hagués passat aquesta concatenació, crec que l’Espanyol de l’època no hauria obtingut els mateixos fruits”, conclou Golobart.
Si va ser precoç com a tècnic, també va ser un dels pioners que van obrir el mercat internacional per als entrenadors espanyols. Avui és freqüent veure’ls en banquetes, per exemple, de la Premier, però fa 30 o 40 anys no era habitual, ni de bon tros. Va fer les Amèriques i les maletes, sempre amb Bolívia al cor, des que es van unir els seus camins. “Era un entrenador bomber”, solia dir Azkargorta. Perquè li trucaven quan hi havia alguna urgència. Ho comentava amb un punt d’amargor. “El meu caràcter de dir les coses clares no ajudava”, remarcava. Perquè tenia molta sorna i podia ser punxant. Sense deixar de ser mai molt proper, molt humà i molt savi. Anar-hi a sopar o dinar era una font d’anècdotes i de gresol de cultures. Si anaves a un japonès, per exemple, t’ho explicava tot, no només del seu futbol, sinó també dels productes japonesos. Allà on anava observava, s’adaptava i s’amarava del que veia. El plora l’Espanyol. El plora Bolívia. El plora el futbol.
