Quan parlem de negociacions pressupostàries a l’Ajuntament de Barcelona –i em temo que això també passa a la resta d’administracions públiques– no us imagineu maratonianes sessions amb polítics i tècnics de les diverses formacions discutint, fins al més mínim detall, d’on treure i d’on posar perquè els números quadrin a l’interès de tots. Res més lluny de la realitat. La previsió d’ingressos i despeses municipals es debat de manera teatral a partir d’unes estratègies simples i predefinides en què la conjuntura política, sovint cuinada en fogons aliens a la institució local, preval sobre l’interès general ciutadà. Només així s’explica, com indicava en un magnífic article Carlos Márquez el 17 d’octubre, que els últims 15 anys només sis dels pressupostos de l’Ajuntament s’hagin aprovat per la via ordinària, és a dir, amb el suport d’una majoria de regidors. I això en un context de finances més que sanejades, amb governs i oposicions que no estan disposats a perdre-hi gaire temps ni a dedicar cap esforç a buscar acords.
L’alcalde Jaume Collboni afronta ara el seu tercer examen pressupostari. ERC i BComú han permès la tramitació del projecte per al 2026, però en el cas dels comuns això no significa en absolut que acabin donant el sí definitiu al PSC. És més, d’acord amb algunes de les condicions imposades per aprovar els comptes, m’atreviria a pronosticar que, per segona vegada en el seu mandat, Collboni ha de sotmetre’s a una qüestió de confiança, una cosa que, com podeu suposar, no li restarà una sola hora de son.
L’exigència de més superilles és una temptativa de caixa o faixa que Collboni no està en condicions d’assumir
Els successors d’Ada Colau s’agafen, com si es tractés d’un llegat que han de transmetre a les futures generacions, a les seves dues obres cabdals. D’una banda, l’obligatorietat de reservar per a pisos protegits el 30% de les noves promocions d’habitatge, una norma d’èxit descriptible (31 unitats en set anys) que la incapacitat, o si ho preferiu la falta de voluntat, del PSC i Junts per posar-se d’acord amenaça de perpetuar. De l’altra, l’exigència d’estendre el model del carrer Consell de Cent al passeig Maragall i a Creu Coberta-Sants, que no és pas poca cosa. La consagració dels eixos verds –col·leccionistes de premis internacionals i de sentències judicials desfavorables– és precisament un d’aquests requisits de penúltima hora imposat als socialistes per traslladar als pressupostos de l’any que ve la tan esbombada com a poc convençuda “majoria progressista”. Una temptativa de caixa o faixa que Collboni no està en condicions d’assumir tret que recorri a algun gastat subterfugi per refusar pilotes cap endavant –fer veure que sí encara que en realitat sigui que no muntant una mesa d’estudi o un grup de treball– i que els Comuns, qui sap en nom de quin càlcul electoral, estiguin disposats a comprar la rebaixa.
