Formes de promoció

D ías de cine (La 2) ha commemorat el centenari del naixement de Richard Burton amb un reportatge que és una obra d’orfebreria televisiva. Són 12 minuts i 5 segons de muntatge, amb una densitat de referències prodigiosa, insòlita en una graella convencional. En pocs minuts, el reportatge de Virginia García de Lucas explica la vida i l’obra del gran actor gal·lès sense caure ni en l’acumulació viquipèdica, ni en la pulsió per explotar la relació amb Elizabeth Taylor –l’explica de la millor manera: amb imatges de Burton opinant sobre Taylor–. El muntatge i la veu en off obliguen l’espectador a mantenir l’atenció i, si és mínimament cinèfil, a preguntar-se d’on carai deuen haver tret tantes imatges (de pel·lícules, d’entrevistes de l’actor, de grans directors opinant sobre Burton) i a agrair que els impostos serveixin, encara que només sigui durant 12 minuts i 5 segons, per una causa tan noble.

La publicitat prèvia a la sortida del disc de Rosalía no ha costat ni un euro gràcies a l’atenció de tots els mitjans

RENDIBILITAT I DIVERSIÓ. El pas de Rosalía per La revuelta (La 1) ha culminat unes setmanes de promoció del seu últim disc dissenyada per una ment visionària. Sense la rendibilitat tangible dels discos físics, que preservaven una mínima esperança de guanyar-se la vida per a músics i cantants, l’univers dels clics obliga a amplificar la propaganda i a trobar maneres més sofisticades de publicitat. Fins que no ha sortit el disc, la promoció s’ha construït sense invertir ni un euro en publicitat. S’anunciava qualsevol anècdota –minúcies o rumors– i la resposta mediàtica era immediata, d’una unanimitat eixordadora. Hem sabut quan imaginava el disc, quan el començava a parir, amb qui (en principi) i qui (al final). I, amb el disc ja parit, Rosalía ja s’ha pogut permetre aparèixer i promocionar-lo seguint els codis presencials a, entre altres, programes com La revuelta . Ja fa dècades que els talk shows nord-americans van marcar la pauta: qui vulgui promocionar-se a la tele no ha de limitar-se a la típica entrevista, sinó que ha d’estar disposat a fer qualsevol cosa per, paradoxalment, evitar l’entrevista. És el que van fer David Broncano com a amfitrió i Rosalía com a convidada: confirmar que l’eficàcia d’aquest format rau en el fet que, com diu Pablo Motos a El hormiguero , el convidat no vingui “a parlar del seu llibre”, sinó “a divertir-se”. Després, la trobada s’esmicola en píndoles i càpsules que en multipliquen l’eco i perpetuen un model de negoci que no sabem com acabarà.