Aquest és l’últim article que publico abans que em cremin les quatre venes pulmonars que connecten amb el cor. D’aquí uns dies m’acomiado de la meva arrítmia, de la meva fibril·lació auricular. Després, ja no podré tornar a explicar-vos les meves penúries cardíaques ni construir elegies tristes per sentir-me amb un peu a la tomba. Així doncs, tancaré aquest episodi de la meva vida amb una anècdota curiosa, una situació que em va posar en una veritable dificultat: us explicaré la vegada que el meu anterior cardiòleg em va prescriure cardar.
Va ser fa tres anys. Em vaig adonar llavors que, si mantenia relacions sexuals en una posició concreta –guardeu la vostra imaginació, era simplement una de les bàsiques–, m’agafava una arrítmia, una de concreta i diferent de les altres. Vaig anar al metge per poder continuar gaudint del sexe sense por de quedar-me al lloc, i el cardiòleg em va tranquil·litzar: “Et posarem un holter durant 24 hores –un electre portàtil– per provar de gravar-te el cor mentre tens relacions sexuals. Et sembla bé, David?”. I vaig acceptar, content de poder caçar l’arrítmia. Però quan vaig sortir de l’hospital, totalment cablat, em vaig sentir molt miserable. No havia pensat a comentar al metge un detall sense importància: que era solter.
Si mantenia relacions sexuals en una posició concreta, m’agafava una arrítmia diferent de les altres
Al bus de camí cap a casa em vaig instal·lar Grindr, Tinder, Bumble i Hinge, i fins i tot el fòrum de MediaMarkt. Hi vaig posar una foto en què sortia maco i vaig esperar a fer match amb algú que m’ajudés amb el diagnòstic. Però ningú no em transmetia la proximitat necessària. La mateixa nit, la meva millor amiga va venir des de Conca per sopar junts i ajudar-me. Recordo que em va dir, entre rialles, que posés un anunci a Instagram: una història en què demanés voluntaris. I mentre ens rèiem de la ridícula idea, escrivia la publicació amb la mà esquerra sota la taula i ho feia públic. Encara avui no em vull ni imaginar la cara dels pares quan van llegir la publicació. No els ho vaig preguntar mai, però al meu pare se li va escapar un m’agrada que després va esborrar.
En qüestió d’unes hores, la llista de voluntaris era inabastable. No havia tingut mai tant d’èxit! La meva amiga Leticia em va ajudar a fer la tria. En vam trobar un que semblava bona persona, però també molt maco. Hi vaig quedar l’endemà. Recordo la vergonya que vaig sentir. No em volia treure la roba perquè no veiés tots els cables connectats al pit. Ell va ser molt amable i es va despullar primer.
Vam anar a la meva habitació, li vaig indicar la posició de l’arrítmia i, tot just uns segons després d’ajeure’m amb el jove altruista, em va agafar l’arrítmia. Em vaig aixecar d’un salt i vaig anar corrent a apuntar en un quadern l’hora en què m’havia passat. El noi no entenia res. Llavors vaig tornar a l’habitació, em vaig arrencar els cables i li vaig dir: “Ara sí, soc tot teu!”. Sort que hi ha persones generoses com aquest noi! Persones que es forcen per fer accions samaritanes com aquesta per ajudar el proïsme i crear un món millor i més sa. Gràcies, maco, si m’estàs llegint!