Us confesso que vaig estar a punt de donar a impremta aquest article fa un parell de setmanes, però em va semblar massa macabre fer-lo coincidir amb el dia en què recordem els nostres difunts. Al cap i a la fi, us vull convidar a acompanyar-me en una visita al que va ser el panteó d’ Homes Il·lustres i que ara, des de la llei de Memòria Democràtica del 2022, es diu oficialment Panteó d’ Espanya, un títol massa solemne per al que és l’edifici i el que conté, que sense deixar de ser estimable ens submergeix en una malenconia d’allò més tardoral.
El Panteó d’ Espanya és al costat de la basílica de Nostra Senyora d’ Atocha, a Madrid, a un breu passeig de l’estació de tren. És un edifici neobizantí inspirat en part en el cementiri de la Piazza del Duomo de Pisa. Pertany al Patrimoni Nacional i és perfectament visitable, encara que molt poques persones van a veure’l. Ara com ara crec que només hi ha un vigilant d’una empresa de seguretat i continuen uns treballs de restauració em temo que parcials i que no permeten obviar la sensació de cert abandonament que transmet tot l’edifici.
Les comparacions són odioses, ja ho sabem, però és gairebé inevitable recordar el que és el Panteó de París per a les glòries civils de França i l’Hôtel des Invalides per a Napoleó i els militars de més prestigi (entre ells, junt amb altres Bonaparte, hi descansa Josep I, el que va ser efímer rei d’Espanya).
Una mica d’història: seguint l’exemple de Westminster o del panteó francès, al segle XIX espanyol es planteja crear un panteó nacional que honri les despulles dels nostres ciutadans més il·lustres. En principi es va pensar en la basílica de Sant Francesc el Gran (un altre imperdible poc visitat de Madrid). I hi va haver comissió reial –us estalvio les dècades d’anades i vingudes– i fins i tot sepultura i nou enterrament d’algunes restes. Quevedo i Calderón de la Barca, Garcilaso de la Vega, el Gran Capità, el marquès de l’Ensenada i d’altres.
Molts més van ser elegits, però va ser impossible trobar-ne les despulles: Cervantes, Goya, Jovellanos, Lope de Vega, Juan de Mariana, Tirso de Molina, els comtes de Campomanes i de Floridablanca, etcètera.
Impressionen el silenci i la dignitat d’uns conjunts estatuaris poc coneguts
L’actual Panteó d’Espanya, fill d’aquella iniciativa molt anterior, es va edificar entre el 1892 i el 1899. La reina regent Maria Cristina va impulsar el projecte, que es va quedar, com tantes altres coses nostres, a mig fer. Ja al segle XX, el 1901, van anar al Panteó d’ Homes Il·lustres (dones abstenir-se’n) les restes de Prim, Palafox i d’altres, als quals es van afegir Olózaga, Martínez de la Rosa, Cánovas del Castillo, Sagasta, Dato i Canalejas, per esmentar alguns dels noms més eminents.
Finalment, el que ara contempla el visitant és un edifici sobri però extravagant, envoltat per un reixat de ferro, amb un ampli vestíbul que dona accés a un jardí recollit on destaca un mausoleu conjunt coronat per una estàtua de la Llibertat, obra de Ponzano. Al pati enjardinat s’hi obren tres ales que contenen els monuments funeraris en honor de Canalejas, Gutiérrez de la Concha, que va ser marquès del Duero, Sagasta, Antonio de los Ríos Rosas, Eduardo Dato i Cánovas del Castillo. Marià Benlliure firma els mausoleus escultòrics de Dato, Canalejas i Sagasta, potser el més lluït artísticament del lloc, encara que el retaule que acull Cánovas, obra d’Agustí Querol, és més que apreciable.
Lee tambiénShakespeare i el vi ‘fino’
Impressionen el silenci i la dignitat d’uns conjunts estatuaris poc coneguts. Però crida més l’atenció del passejant curiós entendre que, sota la pompa i el marbre o el bronze, jeuen diversos homes d’Estat i poder assassinats. Canalejas, Cánovas i Dato van morir tots en sengles atemptats. I de debò que impressionen aquells monuments que recorden les seves figures. El marquès del Duero, cap de l’exèrcit del Nord, va morir d’una bala perduda en la tercera carlinada. Hi ha un quadre, em penso que al Senat, de Joaquim Agrasot, que immortalitza l’instant. Sagasta va morir d’una pneumònia i Ríos Rosas, tan espanyol ell, va morir pobre i oblidat.
Gairebé ningú passeja entre les seves tombes tan historiades i solemnes. I el diletant de pas no pot sinó preguntar-se quina Espanya dorm al seu panteó.