De la memòria històrica al blanqueig

Fa no gaires anys, en condicions normals, si en una conversa algú atribuïa a Franco el mèrit de la modernització d’ Espanya, de la creació de la Seguretat Social o de l’impuls a la classe mitjana, la conversa hauria acabat amb un silenci incòmode i alguna mirada de reüll. Tot i això, d’un temps ençà, aquests comentaris es poden trobar sense esforç per tot arreu, a les xarxes socials i en publicacions i llibres, de vegades èxits de vendes. L’última enquesta del CIS, fins i tot, assenyala que el 21,3% dels espanyols pensen que la dictadura va ser “bona” o “molt bona”. Què ha passat les últimes dècades perquè el franquisme hagi obtingut tants defensors?

La resposta dels acadèmics consultats es resumeix en un mateix concepte que es pot anomenar de diverses maneres: desinformació, ignorància o desmemòria, especialment entre els joves. “Però la desmemòria es construeix”, afirma l’historiador Julián Casanova. Segons la seva opinió, des dels anys noranta, amb l’aparició d’investigacions sobre la repressió franquista, es va desencadenar el procés de recuperació de la memòria històrica, que va ser replicat per certs mitjans i autors adscrits a la ultradreta. “La propaganda va substituir l’anàlisi històrica –continua– i va rescatar del silenci en què eren des de la transició els que havien tingut vincles ideològics i socials amb la dictadura, que van començar a difondre altre cop la veritable història: que Franco i la seva dictadura van ser beneficiosos per a Espanya”.

El que semblava un debat merament simbòlic va cobrar una altra dimensió quan va sorgir l’ascens de l’extrema dreta. El catedràtic de Ciències Polítiques Ignacio Sánchez Cuenca situa aquesta transformació en temps de la crisi catalana i l’ascens de Vox, però els motius no són conjunturals, sinó que reposen en una cosa que estava larvada, el substrat social del franquisme, que al final va ser molt important perquè la dictadura sobrevisqués quatre dècades. “La transició va canviar la política del país, però la política moltes vegades no té la capacitat de canviar en profunditat la societat, de manera que les ­tendències de fons es mantenen”, afirma. I aquestes tendències de fons indiquen que la dictadura tenia un suport difícil de quantificar, però que, segons la seva opinió, es podria situar en prop d’una tercera part de la ­població.

Aquesta base és un caldo de cultiu per al revisionisme històric del franquisme, un discurs que ara transcendeix particularment entre una part dels joves, pel distanciament temporal dels fets i per la falta d’informació. O, dit d’una altra manera, per l’excés de desinfor­mació.

Un altre historiador, Nicolás Sesma, descriu les tècniques que s’han fet servir per propagar aquesta desinformació, especialment des de les posicions de la ultradreta, expressades en llibres, però també a les omnipresents xarxes socials. En primer lloc, s’han intentat atenuar les accions del franquisme. “Com que els crims no es poden negar, es comença rebaixant els nombres i s’acaba dient que qui va patir la repressió és perquè s’ho mereixia”, explica abans d’afegir un segon aspecte, la rehabilitació de la figura de Franco com a heroi militar abans de la Guerra Civil, a la guerra del Marroc.

“Però l’argument més inquietant, perquè arriba a un públic més ampli i especialment als joves –indica– és que Franco va ser el responsable del desenvolupament econòmic”. S’assegura que amb ell tothom tenia casa –s’ignoren, per exemple, les barraques– i es contraposa aquesta suposada bona situació al problema actual de l’habitatge, o bé s’assegura que el cost de la vida era molt inferior al d’avui dia. “Tot això són mentides, però tenen un ressò molt gran en el present, és una estratègia basada en la desinformació difosa a través de les xarxes socials que persegueix desacreditar la democràcia i fomentar un sistema més auto­ritari”.

Segons la seva opinió, les campanyes revisionistes no tenen com a finalitat rehabilitar històricament la dictadura o reivindicar-ne el llegat, sinó que responen a objectius del present, com els esmentats. Per tant, només es reivindiquen determinats aspectes concrets del franquisme, els que són útils per a aquestes estratègies. Des del punt de vista de Sesma, és el mateix que passa en altres llocs, com ara França, on alguns sectors reivindiquen la figura de Pétain, o Itàlia, on Mussolini concita un gran nombre de ­partidaris.

La sociòloga Maite ­Aurrekoetxea coincideix amb Selma quan assenyala en un article recent que “l’explicació [d’aquests discursos] no és al passat, sinó al present”. I els grans destinataris són els joves, alguns dels quals acaben subscrivint la idea que amb Franco es vivia més bé, un tòpic que, tot i això, forma part d’“una nostàlgia que no és espontània, sinó induïda”.

Aurrekoetxea assenyala a Guayana Guardian que els joves tenen un desconeixement enorme de la dictadura, no perquè no se’n parli a l’escola, “sinó perquè no s’ha transmès la vivència del franquisme i, per tant, s’han distanciat del seu significat”. ­Segons assenyala, en un moment de clara erosió democràtica, la ultradreta ha trobat en l’àmbit digital, que forma part de la identitat de les generacions més joves, una veta per ­penetrar evocant la imatge d’ordre i protecció que suposadament va representar el franquisme. I aquesta mena de formacions polítiques, assegura, “perduraran”.

El resultat? Segons les dades del CIS, el 19,6% de les persones d’entre 18 i 24 anys pensen que la dictadura va ser bona o molt bona, però –una dada no poc important– en el cas dels homes aquesta xifra voreja el 30%, mentre que en les dones se situa per sota del 9%.

Quines seran les conseqüències d’aquest blanqueig? Julián Casanova en destaca “la persistència de la ignorància, voluntària o obligada; les cicatrius de les matances i de la destrucció només es curen amb coneixement documentat”, però, en lloc d’això, flueix la desinformació, que “és una pluja fina destructora de la democràcia, i amb milers de víctimes encara a les cunetes”.