Un fiscal general al banc dels acusats és una imatge que resumeix els xocs institucionals que provoca la política a Espanya. Com ho va ser al seu dia tot un govern de la Generalitat enviat a la presó. Entre aquells fets aparentment sense cap relació hi ha un nexe, el d’una guerra pel poder que arriba a tots els estaments, fins i tot el judicial. S’hi juga molt el Tribunal Suprem en pocs mesos amb la sentència sobre el fiscal general i les resolucions de la justícia europea sobre el procés.
Entre el Govern espanyol i la judicatura es va obrir una esquerda el dia que Podem va entrar al Consell de Ministres. Però la fissura es va convertir en avenc abissal amb el pacte entre el PSOE i Junts per a la investidura de Pedro Sánchez. Per dos motius: d’una banda, aquell acord contenia una referència al lawfare o ús de la justícia per a finalitats polítiques que va crear malestar al Tribunal Suprem. Carles Puigdemont va exigir que s’inclogués l’al·lusió al lawfare a la llei d’Amnistia i el ministre Félix Bolañoss’hi va negar. Al final, es va deixar en el text de l’acord polític, però igualment, va caure com una bomba en l’Alt Tribunal, que es va sentir atacat en la seva reputació.
Tant si el fiscal general és condemnat com si és absolt, algú quedarà molt malament
El segon motiu que va aprofundir en la bretxa va ser la mateixa llei d’Amnistia. Els magistrats que van condemnar els dirigents independentistes podien assumir un indult, un perdó del Govern espanyol, però no una amnistia que esborrava els delictes i que veien com una esmena a la sentència que podia influir en l’ànim dels seus col·legues europeus i portar-los a considerar-la desproporcionada. De tots els atreviments de Sánchez, l’amnistia ha estat el que més ha escandalitzat. Ha motivat manifestacions (incloent-hi les de magistrats vestits amb les togues) i ha servit per titllar d’immoral el president.
Des del moment en què al Suprem li va caure a sobre el desenllaç delprocés, se sabia que totes les decisions acabarien passant pel sedàs de la justícia europea. Ara estem arribant al final del recorregut. Fa uns dies el Tribunal Europeu de Drets Humans ( TEDH) va avalar la presó preventiva dels líders del procés i va sentenciar que no es van vulnerar els seus drets polítics. També va donar suport fa uns mesos a les decisions del Constitucional contra les resolucions del Parlament el 2017. Dues bufetades a part del relat independentista sobre la “repressió” judicial. Falta per saber l’important dictamen del TEDH sobre la sentència de l’1- O.
El fiscal general, a l’esquerra, i el tribunal que ha de dictar sentència
En canvi, aquesta setmana s’ha sabut el criteri de l’ advocat general del TJUE sobre la llei d’Amnistia, a tall d’ avanç del que decideixi el tribunal. El seu informe dona el vistiplau a la norma i desmunta gairebé tots els arguments en contra fets servir per jutges i polítics, com ara la tesi de l’“autoamnistia” o la inconstitucionalitat, mentre que ha contribuït a la reconciliació a Catalunya. Si el tribunal ho confirma, es podrà estar en contra de l’amnistia, per descomptat, però serà perquè s’advoca per fer complir la condemna imposada, no per motius jurídics. Serà un triomf polític del Govern espanyol.
El Suprem també ha jutjat aquests dies el fiscal general, Álvaro García Ortiz, per presumpta filtració de dades de la causa per frau fiscal a la parella d’ Isabel Díaz Ayuso. Les sessions han destapat picabaralles entre fiscals. És la punta de l’iceberg de la bombolla judicial madrilenya, un embolic d’aliances i disputes (de vegades derivades de lluites per llocs en l’escalafó) que acaben per enterbolir les seves decisions. Aquest fiscal no és sant de la devoció dels conservadors i viceversa. No sempre els polítics són culpables dels fervors ideològics en el poder judicial.
Així com els jutges no van poder evitar que un conflicte polític com el procés caigués a les mans, sí que han controlat tot el recorregut que ha portat García Ortiz al banc dels acusats, de manera que, tant si és condemnat com si no, algú quedarà molt malament. Si és culpable, caldrà concloure que tot un fiscal general va mentir davant el tribunal mentre el president del Govern el defensava i els jutges tractaven de mentiders els periodistes que van declarar a favor seu. Llavors García Ortiz recorrerà a instàncies europees, tot i que abans haurà de dimitir. La condemna es llegirà políticament com un missatge a la Moncloa. Si és absolt, es dedueix que no van fer bé la seva feina ni la Guàrdia Civil ni el jutge d’instrucció ni la Sala d’Apel·lació. Tot i que el Suprem no pugui ni hagi d’admetre-ho, la seva decisió tindrà derivades polítiques innegables i una influència en la manera d’abordar altres investigacions en curs que afecten el Govern.
