De vegades, en plena foscor, hi ha esclats de llum inesperats. En un moment en què el món sembla endinsar-se en una etapa ombrívola, ofegat pels missatges negatius difosos incansablement a les xarxes socials, els algoritmes de les quals –gens innocents– inciten al neguit, la rancúnia, la ràbia i l’odi, en què les veus que s’imposen són les de les forces extremistes i els bots de potències desestabilitzadores, i en què la mentida s’acaba imposant a la veritat, dues eleccions polítiques als Països Baixos i els Estats Units han reivindicat les idees d’esperança i optimisme.
No es tracta de l’entusiasme ingenu que nega les dificultats i la complexitat de la realitat, que creu que tot sortirà bé tan sols pel fet de desitjar-ho, sinó d’una confiança compromesa amb el treball en comú per millorar les coses. Ho va exposar magistralment ja fa un segle el teòric marxista Antonio Gramsci, un dels fundadors del Partit Comunista Italià (PCI), quan va proposar de partir d’un examen lúcid de la realitat –el “pessimisme de la intel·ligència”– per actuar amb l’“optimisme de la voluntat”.
Jetten als Països Baixos i Mamdani a Nova York han aconseguit atreure els joves
El neerlandès Rob Jetten, de 38 anys, i el nord-americà Zohran Mamdani, de 34, guanyadors –respectivament– de les eleccions legislatives del 29 d’octubre als Països Baixos i les locals de Nova York del 4 de novembre, més enllà de pertànyer a la mateixa generació, tenen poques coses en comú. Els seus orígens i trajectòries són diferents. Però tots dos han sabut injectar al debat polític un missatge positiu, a contracorrent del discurs hegemònic, i aconseguir la victòria fent bandera de l’optimisme. El neerlandès va recuperar el “ Yes, we can” de Barack Obama amb el lema “Het kan wél” ( És possible) i el nord-americà va prometre l’inici d’una “nova era”.
Rob Jetten va néixer a la província de Brabant del Nord al si d’una família de classe mitjana, va estudiar Administració Pública i va iniciar una carrera política que el va portar a ser vice primer ministre amb Mark Rutte. Obertament gai –la seva història d’amor amb el jugador d’hoquei herba argentí Nicolás Keenan també ha tingut un paper durant la campanya–, es declara liberal progressista i des del 2023 és el líder del partit centrista D66 (la seva antecessora, Sigrid Kaag, es va retirar de la política a causa de la campanya d’“odi, intimidació i amenaces” a la seva família). Contra tot pronòstic, la candidatura de Jetten va superar per uns milers de vots la de l’ultradretà Geert Wilders, del Partit de la Llibertat ( PVV), i a ell li correspon la iniciativa d’intentar formar una coalició de govern, cosa que no serà fàcil atesa la fragmentació del Parlament.
El neerlandèsRob Jetteni el nord-americà Zohran Mamdani
El nou alcalde de Nova York és una rara avis en la classe política nord-americana. Nascut a Uganda, al si d’una família de classe acomodada d’origen indi, i de confessió musulmana, Zohran Mamdani es declara socialista –pertany per tant a l’ala més radical del Partit Demòcrata dels EUA–, la qual cosa l’assimila a un socialdemòcrata europeu. L’avui alcalde tenia set anys quan va arribar als Estats Units, país del qual el 2018 va adquirir la nacionalitat. Llicenciat en Estudis Africans, va iniciar la seva carrera política com a activista fins a acabar sent elegit membre de l’ Assemblea Estatal de Nova York. En les eleccions municipals es va imposar de manera contundent a l’exgovernador demòcrata Andrew Cuomo.
Jetten i Mamdani han sabut connectar especialment amb l’electorat jove, no només mantenint una presència activa a les xarxes socials –que els joves utilitzen preferentment per informar-se–, sinó atacant el problema més important a què s’enfronta la joventut d’avui als països desenvolupats: l’escassetat i encariment de l’habitatge. El neerlandès ha proposat d’edificar deu noves ciutats per combatre el dèficit residencial, mentre que el nord-americà ha promès de congelar els lloguers protegits i el consell municipal de la ciutat ha aprovat aquesta setmana reconvertir terrenys a Queens per edificar 15.000 nous apartaments. Tots dos també han moderat algunes de les seves arestes. Mamdani ha suavitzat algunes de les seves posicions més esquerranes i Jetten ha adoptat una posició més estricta –tot i que “humana”– en matèria d’immigració.
Fa una setmana, en aquestes pàgines, Lola García citava el sociòleg Giuliano da Empoli –autor de Los ingenieros del caos , un assaig sobre els propagandistes dels nous populismes– per subratllar que amb els missatges negatius i alarmistes no n’hi ha prou per mobilitzar l’electorat contra l’ascens de l’extrema dreta i defensava que “el pas del negativisime al positivisme és necessari per generar un desig real de canvi”. El positivisme ha guanyat als Països Baixos i Nova York.
Als anys trenta, en ple auge dels moviments feixistes a Europa, els socialdemòcrates suecs es van proposar de combatre’ls amb un projecte optimista de solidaritat, el Folkhemmet ( Llar del poble), que unia un programa d’assistència social amb una visió moral i política inclusiva, i convidava els treballadors a no sentir-se tant víctimes com actors actius en la construcció d’una societat més justa. Ho recordava recentment Claes-Mikael Ståhl, secretari general adjunt de la Confederació Europea de Sindicats, en una article publicat a International Politics and Society ( IPS). El seu missatge era diàfan: “L’esperança no és un optimisme ingenu, és una decisió política”. Avui com ahir.
