Malaltia mental i vulnerabilitat familiar
Quan vaig ser a la Facultat de Medicina em vaig sentir poc atret per la psiquiatria. Ho atribueixo a la pròpia ignorància i al fet que la formació que se’ns oferia aleshores era més descriptiva i interpretativa que basada en un coneixement neurobiològic que tot just estava apareixent disruptivament i que posava en discussió diferents maneres d’entendre la comprensió, l’enfocament i el tractament d’algunes malalties mentals. També hi influïa el fet que aquestes malalties eren estigmatitzadores i pràcticament ateses des de la beneficència. I va continuar sent així fins a la dècada dels vuitanta del segle passat, quan es va generalitzar la seva inclusió en la cartera de serveis de la sanitat pública, alhora que es reconceptualitzaven l’assistència i els recursos d’institucionalització dels malalts. Malgrat aquests avenços i l’esforç realitzat, les malalties mentals continuen sent la germana menystinguda i pobra de la sanitat pública.
Dels molts reptes que té la nostra sanitat, l’abordatge assistencial de la salut mental és un dels que demana priorització d’agenda: més formació i especialització de professionals, més i diferents recursos sectorials, tant en l’àmbit d’aguts com de subaguts, crònics, ambulatoris, residencials i comunitaris. I reforçar alhora eines preventives en l’àmbit individual, educatiu, social i ambiental, sense oblidar la lluita contra l’estigmatització.
Reconec que amb tants anys d’exercici, allò que m’ha fet reflexionar més sobre el meu sentit i orientació vocacionals ha estat, precisament, el tracte amb malalts mentals greus (incloses les demències i les toxicomanies) i les seves famílies. A aquestes em vull referir ara.
La invisibilització i incomoditat que causa quan hom tracta una persona amb un trastorn mental greu i altament discapacitant és molt percebut pels familiars, a qui també esquitxa l’estigma. Processos greus que despersonalitzen el pacient i que trinxen famílies i propers, sobretot en l’evolució cronificada. Per aquests, el sentit profund de paraules com empatia, solidaritat, acompanyament, commiseració i suport ho és tot. També una mirada diferent. Més enllà de l’atenció que necessitin els malalts, ens cal pensar més en les famílies. La societat i tots i cadascun de nosaltres hem de plantejar-nos com ens hi aproximem fraternalment per comprendre i fer costat als que els ha tocat carregar durament amb aquesta motxilla vital.