Risc” i “audàcia” són dos dels conceptes més fets servir per definir l’últim disc de Rosalía. Segons els crítics, l’artista s’ha llançat de cap a la piscina sense abans molestar-se a mirar si hi havien posat l’aigua. Lux ha suposat un salt de trampolí de dues voltes i mitja i tres girs que, setmanes després, encara esquitxa. Perquè hi havia aigua.
La factura rupturista del disc ha despertat molta gent de la somnolència i s’ha colat en les converses. Rosalía no és l’única artista que assumeix riscos, però és inhabitual que algú actuï així quan lidera la jerarquia musical. Amb la seva gosadia evoca no només la seva referent Björk, sinó també el David Bowie que es reinventava a cada àlbum.
També és molt rellevant el moment en què Rosalía dona aquest cop sobre la taula. En plena tendència a la uniformització de continguts, a les portes d’un futur distòpic amb banda sonora de centre de dades d’IA, l’imprevisible disc que acaba de publicar la cantant pot considerar-se pur humanisme tecnològic.
Rosalía va néixer a Sant Esteve Sesrovires i va estudiar música a Barcelona, una ciutat que, igual que d’altres que no són capitals, ha hagut de fiar-ho tot a la innovació i al risc. La combinació, en principi, és suggeridora: una artista disruptiva nascuda i formada en una ciutat innovadora. Com es pot treure avantatge d’aquesta feliç circumstància? Com es pot aprofitar l’ efecte Rosalía per consolidar i projectar el bon moment musical de Barcelona?
Com una Tracey Emin angelical,Rosalíava comparèixer en un llit al MNAC
El talent el portava de casa, però s’ha format en un sistema educatiu d’alt nivell públic i privat
És una qüestió complexa sense solucions fàcils, però sí que es pot esbossar un cert marc. Ens el dibuixa un activista cultural amb llarg recorregut al món de la música: salvant les distàncies, sosté, el moment que al seu dia van viure Manchester o Bristol el té avui a l’abast Barcelona, si aprofita que Rosalía s’ha convertit en un referent global que domina la conversa. Hi ha moltes iniciatives que poden contribuir a crear un ecosistema musical com aquells, propostes que sovint parteixen del risc, però aquest ecosistema com a tal encara no funciona per falta de connexió entre les iniciatives.
Al fenomen Rosalía convergeixen trets molt barcelonins que podrien formar aquest anhelat ecosistema, com, per començar, un excel·lent sistema educatiu en l’àmbit musical. L’artista es va iniciar en una escola privada, el Taller de Músics, i va completar la formació en una de pública, l’ Esmuc. El ric univers del cant coral català és també present en la seva trajectòria, sobretot en un Lux que projecta al món dues joies com són el Cor de Cambra del Palau de la Música i l’ Escolania de Montserrat.
En la formació de Rosalía, ja fos a l’escola, als bars o al carrer, hi ha influït també la volença barcelonina pels mestissatges sonors, que té llarg recorregut. De la combinació d’aires flamencs i salsers va sorgir la rumba, que és present al seu disc. Aquesta fusió va tenir la seva onada expansiva. Amb els anys es van anar covant fórmules que encaixarien en el que es va acabar dient world music . El rock laietà o el disc Barcelona Raval sessions són fites d’aquesta evolució, que ha cristal·litzat avui en un panorama musical ric i divers. Excel·lent així mateix en música clàssica, Barcelona acull i encoratja els estils musicals variats que han cristal·litzat en Lux .
També els festivals han fet madurar Rosalía i l’han ajudada a créixer (i ella a aquests). Des del Festival de Jazz o el Guitar fins al Sónar i el Primavera Sound, felices particularitats barcelonines.
Barcelona aporta una aptitud particular per al mestissatge: la rumba va crear ona expansiva
I, si s’amplia el focus, hi ha un tret diferencial que, quan es desenvolupa, situa Barcelona en avantatge respecte a altres ciutats: és la coexistència de l’escena artística amb un univers de centres científics i tecnològics de prestigi que fa anys que fan incursions en la cultura. Les col·laboracions de músics com ara Maria Arnalo Marc Mezquida amb algunes d’aquestes institucions, en el marc del Sónar, assenyalen un excitant camí a seguir.
En resum: hi ha bones escoles, innovació, excel·lents gestors culturals, una anella olímpica que es posa al dia, talent artístic divers i una estrella planetària intergeneracional com Rosalía. Què falla llavors perquè encara no es pugui parlar d’aquest moment Barcelona ?
D’entrada, es troba a faltar més respecte no només envers els músics, sinó també envers els veïns que volen exercir el seu dret a escoltar música en viu a la seva ciutat, ja sigui en sales, en festivals o en festes majors. Els programadors necessiten marcs més estables. Barcelona sobreprotegeix el descans veïnal.
Un ecosistema musical necessita també estudis d’enregistrament d’alt nivell. N’hi ha alguns, però és indubtable que Barcelona ha perdut força respecte a Madrid en aquest àmbit. La bona notícia és que la mateixa Rosalía ha invertit en un estudi a l’Hospitalet i que hi ha altres projectes ambiciosos sobre la taula.
El problema? Certa absència d’autoestima que dificulta l’impuls de projectes compartits
Combinats tots aquests elements, Barcelona pot ser una ciutat significada en el panorama internacional, una ciutat on es visqui la música i es visqui de la música. La indústria musical atreu talent forà i, sobretot, té potencial per crear ocupació de qualitat.
La principal dificultat que afronta aquest ecosistema en potència és certa tendència local al derrotisme, afegida a corrents d’opinió cada vegada menys ocults que vinculen qualsevol obertura internacional a la desnaturalització de Barcelona. Es requereix suport institucional i també autoestima col·lectiva perquè les connexions necessàries siguin possibles.
A qui no cal demanar res és a la mateixa Rosalía. L’artista ja ha parlat amb la seva música. O més precís encara: hi ha posat el llit, com es va veure a la festa d’escolta de Lux a la sala oval del MNAC. Un llit que no era un final del camí, com el de Tracey Emin, sinó un escenari tel·lúric que convidava a somiar.
