No se’n va anar mai, de fet
No m’estranya gens que el franquisme sigui revisitat amablement per les elits econòmiques i culturals espanyoles: és el substrat adient al canvi que preparen cap a una democràcia il·liberal. La dreta nacionalista fa anys que es preparava per aquesta batalla, que va començar José María Aznar disfressat de Cid Campeador, espasa i casc a la mà, fotografiat per Luis Magán al castell de Villafuerte de Esgueva (Valladolid) en un reportatge d’El País de 1987.
Tots els que vam viure una part de la nostra vida sota el franquisme, recordem perfectament que, dels mites nacionals que ens injectaven en vena (escola, Nodo, RNE, TVE), el Cid era un dels més idealitzats. La història acadèmica actual el descriu com un cabdill mercenari enfrontat o aliat a diversos reis peninsulars, a l’estil de Ievgueni Prigojin, fundador de l’exèrcit mercenari Wagner que va morir en una revolta contra Putin.
En els anys del franquisme, en canvi, el Cid va ser el mite del coratge i la lleialtat, un antecedent del mateix Franco, revoltat contra el poder republicà per retornar Espanya a les seves essències.
Un cartell recordant Franco a unes celebracions del 20-N l'any 2021
El Cid formava part de l’Olimp nacionalista espanyol, exalçat durant el franquisme, juntament amb els reis catòlics unificadors, amb Felip II i el seu imperi on “no se ponia nunca el sol”, amb Guzmán el Bueno y la primacia de la pàtria per damunt fins i tot de la família, de José Antonio Primo de Rivera, líder de la Falange i màrtir de la Cruzada i, per descomptat, del mateix Caudillo, capaç d’imposar a sang i foc, però també amb fredor glacial de sentenciador a mort, i, encara amb astúcia d’inaugurador de pantans, de servicial anticomunista dels americans, de venedor de sis-cents i de constructor de pisos socials, quaranta anys de fèrria dictadura i de creixement econòmic sostingut.
Aznar, que és un any més gran que jo, era la destil·lació genuïna d’aquella dictadura, de la mateixa manera que els meus companys antifranquistes i jo, n’érem el vòmit reactiu.
Franco, a la motxilla de les elits, en el seu viatge cap a la democràcia il·liberal
Franco va morir al llit, després d’una agonia valleinclanesca, on el to funeral i el grotesc, el tradicionalisme decadent i la modernitat cínica es fonien. El llibre autobiogràfic del rei emèrit té, enmig de tantes anècdotes prescindibles, una rara virtut: traduir amb ingenuïtat el seu agraïment i la seva lleialtat de fons amb el dictador que va restaurar en la seva persona la monarquia.
Es pot ser rei durant molts anys i restar ingenu? Sembla ser que sí: Joan Carles de Borbó encara no ha entès què li ha passat i es despulla intentant ensenyar el seu perfil bonic, com si amb aquest gest n’hi hagués prou per exorcitzar les seves ombres. És molt significatiu, per tant, que ell mateix, en seu perfil maquillat, subratlli el respecte que sent per Franco i la seva visió d’Espanya. Aquest és el testimoni més alt possible del que sempre han sostingut l’extrema esquerra i el nacionalisme català i basc. El mateix rei emèrit els dona la raó: la democràcia es va construir sobre els fonaments de l’Espanya de Franco: l’exèrcit, el sistema judicial i funcionarial, les elits econòmiques i els seus vincles amb les grans empreses estatals (que després Aznar privatitzaria, rejovenint la classe dirigent).
Aquest entramat, que defineix les elits espanyoles d’ahir i d’avui, no solament va quedar perfectament respectat, sinó que, superada la prudència dels primers anys, va recuperar amb Aznar la retòrica, els valors i la voluntat d’imperar de manera indiscutida. Ho estan aconseguint. Ara viuen una crisi interna de lideratge, però de la suma de PP i Vox en sortirà un bloc de poder incontestable que intentarà (i em temo que aconseguirà) decantar la democràcia actual en la línia il·liberal, nacional populista, que s’expandeix amb Trump per tot Occident.
Els antifranquistes moderats vam preferir el pacte amb els franquistes per construir la democràcia sobre la base de la reconciliació. Hi crèiem sincerament (també ingènuament). Els catalans la vam practicar des de 1947 (entronització de la Mare de Déu de Montserrat) i el partit comunista el 1956. Parlàvem de reconciliació perquè la guerra civil no pot fonamentar un ordre moral democràtic. Però rere els nostres càntics ingenus (Espriu i La pell de brau ) hi havia la impotència: Franco havia mort al llit i havia tingut un enterrament faraònic.