“A Nicaragua queden somnis que encara continuen intactes”

La veritable Nicaragua sandinista va quedar enrere fa temps. Des de fa gairebé dues dècades, el matrimoni format per Daniel Ortega i Rosario Murillo ha segrestat el control de tots els espais del país i ha reprimit l’oposició tant dins com fora de les fronteres, expulsant ciutadans, expropiant béns i desposseint de la nacionalitat 453 persones. Entre elles hi ha Edipcia Dubón, exdiputada nicaragüenca, que actualment lluita des d’ Espanya per restablir la democràcia al seu país, on el règim no li permet tornar.

Aquest gener farà 19 anys de Daniel Ortega en el poder. Com s’ha arribat a aquest punt?

La veritat és que no havia reflexionat sobre el temps, i posant-ho en perspectiva és la meitat de la meva vida, pràcticament. Primer es va desmantellar l’idealisme cap al sandinisme i la lluita imperialista, part de la identitat nicaragüenca. Això va quedar completament diluït amb la configuració d’un règim que ha desdibuixat la història nacional. L’arribada d’Ortega i Murillo al poder és realment una desgràcia per al poble de Nicaragua, perquè va fracturar la societat i va obrir la porta als mals més terribles: el desterrament, les desaparicions, el lliurament del país a empreses xineses i russes i la confrontació amb els Estats Units.

Es podia esperar aquest gir tan autoritari?

Crec que ni en els nostres pitjors malsons podríem haver pensat que arribaríem a aquest punt. Era evident que hi havia una confabulació d’actors polítics. El Partit Liberal Constitucionalista del llavors president Arnoldo Alemán, implicat en casos de corrupció, va haver de vendre la seva ànima al diable i va pactar amb el sandinisme. Llavors va començar la desfeta, i això va facilitar que el Front Sandinista acumulés poder per desmantellar tots els poders de l’ Estat i buidar de contingut la democràcia. Veient-ho en perspectiva, no podria dir si va ser una qüestió d’atzar o part d’un pla.

Persecució política

No importa que siguis a casa teva, és pitjor que la màfia; per a aquesta gent no hi ha lloc sagrat”

Com aconsegueix Ortega segrestar el poder?

Primer, fent servir l’organització social i aconseguint governar fora del poder. Després, els errors del liberalisme per corrupció li van permetre tornar a governar i va anar conquerint fins a tenir el control de l’aparell electoral. Crec que Ortega va anar temptejant i empenyent la porta, i quan va veure que cedia, va entrar a vista de tots. El 2011, després d’aconseguir majoria absoluta en unes eleccions fraudulentes, va aconseguir reformar la Constitució i per aquesta via va aconseguir el control absolut dels poders de l’ Estat en arrogar-se la designació de tots els càrrecs públics rellevants. El 2016, amb el control del poder electoral, va aconseguir imposar Rosario Murillo [dona de Daniel Ortega] com a vicepresidenta ­inconstitucional.

Una vegada sotmesa la política, quan comença la repressió?

La repressió del règim va començar des del dia u de la seva arribada al poder. Va sotmetre els sectors que havia de controlar, com el sector transport, al país que havia aconseguit gestar un moviment democràtic. Després va ser una repressió selectiva als actors polítics del país per construir una narrativa. Era molt fàcil sentir als carrers la frase de: “Si estàs ficat en política, tu t’ho has buscat”. Per al règim tots érem actors polítics i si no hi eres, no et passaria res. Això va mediatitzar una part important de la població i va començar una nova repressió que va posar el focus en articulacions socials. Va començar a haver-hi arrestos, desarrelament de persones, persecució selectiva... i va començar a sentir-se el rumor de la violència més enllà de l’oposició.

Actualment, la persecució arriba més enllà de les fronteres, amb l’assassinat de l’opositor Roberto Samcam a Costa Rica fa cinc mesos. Com s’ha tornat de perillós anar en contra d’Ortega?

És perillós des de fa molt de temps. Humberto Ortega, el germà de Daniel Ortega i un dels homes més poderosos del país, va morir sota arrest. Això denota el nivell de maldat: si ho pots fer amb el teu germà, amb qui no ho pots fer? Allò de Roberto Samcam és una nova modalitat, l’empremta que va deixar el seu assassinat és que no importa on siguem, no importa que siguis a casa teva, és gairebé pitjor que la màfia. Per a aquesta gent no hi ha lloc sagrat. Actualment, estem entrant en una nova fase de violència selectiva, en la qual actuen com un caçador rere un conill.

Queda res de llibertat per als nicaragüencs a Nicaragua?

Nicaragua és una gran presó de la qual els ciutadans no poden sortir sense permís, no tenen llibertat per expressar-se, hi ha com un panòptic que està vigilant tots els nicaragüencs en el seu dia a dia quotidià per evitar l’efervescència d’expressions d’incomoditat.

I què queda de la Nicaragua d’abans d’Ortega?

Queda que Nicaragua continua sent allà, que hi ha històries, famílies, amics i somnis que encara continuen intactes. Hi ha coses que no poden recuperar-se. Hi ha companys que van morir, que hem d’anar a les seves tombes a deixar-hi flors. Però també els ho devem. La lluita per la democràcia a Nicaragua és per la nostra gent i és pel nostre somni. Crec que la mateixa maldat del règim i la seva pròpia gent es faran càrrec d’ells mateixos. La meva única esperança és que sigui amb menys morts i amb menys violència. La meva esperança està posada en aquelles ànsies de llibertat que penso que més tard o més d’hora seran ­visibles.