Vox no és ni es comporta com Ciutadans ( Cs). El Madrid DF hauria d’abandonar qualsevol esperança del contrari. Cs sempre ens va remetre al passat, al vell bipartidisme en els moments decisius. Mai al futur. Al seu gran resultat de diputats de l’abril del 2019 (57 Cs versus PP 66) li va faltar per a la seva continuïtat dos principis: idees més que ideologies i persones més que partits. Si els haguessin aplicat en tots els pactes postelectorals haurien viatjat al futur. La seva raó de ser era el reemplaçament del bipartidisme. Però com que es van comportar segons el que s’esperava pel vell bipartidisme, la cosa va acabar en trauma per no pactar amb el PSOE on hi havia d’haver canvi. Es tractava d’agrupar Espanya i no de liderar la dreta. Volent la segona opció, va morir aquell extrem centre que va tenir condició de possibilitat real d’emular l’èxit de la UCD de Adolfo Suárez . El vot protesta davant el bipartidisme-sistema continuaria el seu camí. Deixant el camí lliure a Vox perquè creixés fins avui amb una diferència: Vox no era Cs.
L’actual Vox ja no és tampoc el Vox de la foto de Colón. És més temible, perquè remet a un futur que no hem vist encara a Espanya: a l’autoritarisme en plena democràcia. Aquest és un camí molt diferent de les estratègies electorals de les nostres dretes els últims 50 anys.
El PP ja ha estat capturat per aquest clarobscur, el següent només pot ser el PSOE
Les fites estratègiques manen a Espanya a l’hora que l’oferta connecti amb la demanda. La moció de censura de Felipe González va ser una d’aquestes grans fites dels vuitanta, més que el referèndum de l’OTAN. El “ni tutelas ni tutías” de Fraga a Aznar , també ho va ser, perquè allà hi va haver la base del reagrupament de les variades dretes autònomes amb un PP naixent que infonia orgull i nervi davant la piconadora PSOE. No hi havia mur a Berlín i aquell Aznar va liderar la maximització de la Loreg des de l’oposició, reagrupant totes les dretes autònomes (estatals i regionals) a començaments dels noranta sent un atrapa-ho tot. Preparant el PP per al gran cicle del bipartidisme. Des del Congrés de Sevilla fins a la dolça derrota socialista l’abril del 1996, per, una vegada victoriós, pactar amb les dretes plurinacionals, abans nacionalistes, i arribar a la Moncloa constituint la dreta plural, un espai polític que avui plora en silenci a Espanya, perquè no té ningú qui l’escrigui.
Reagrupament: aquest concepte va portar el PP de la minoria a la majoria absoluta de l’any 2000. Donant sentit a les seves estratègies clàssiques i al seu guanyar i governar. Però aquell motor ja no val per al Mercedes-PP. Oficialment va arribar a la seva fi amb la ruptura dels governs autonòmics PP- Vox el 2024. Allà Feijóo va creure que tenia lligat Vox com a partit subaltern, com a dreta autònoma dels vuitanta, com seria després aquell Cs amb les ales d’ Ícar. Res a veure. Des d’aleshores el PP no l’encerta i comet el mateix error que Cs en els moments decisius. No aposta per ser una dreta democràtica com Merz , prefereix la nostàlgia del passat. Tornem per això, gairebé un any després d’aquella ruptura, als mateixos símptomes del clarobscur gramscià que surfegem des del 2014 després de l’abdicació del rei Joan Carles , la caiguda del bipartidisme, el desprestigi de la classe política, la fallida de l’ordre territorial i el conflicte generacional. Actualitzat el 2025 amb l’energia, habitatge i immigració en un nou “ momentum antipolític”.
AbascaliRiveraa la foto organitzada per les dretes a la plaçaColón
El 23- J va fallar el reagrupament i a les següents generals també passarà. El PP ja ha estat capturat per aquest clarobscur, el següent només pot ser el PSOE, que necessita a la seva esquerra a un partit amb tres milions de vots. Un Vox amb 74 escons ja està impedint al conjunt d’esquerra que s’acosti al resultat de fa dos anys. No oblidin que Podem, amb la transversalitat dels seus inicis, va arribar a rebre, a les enquestes del CIS del PP, un munt de votants populars del 2011, tants com veurem del PSOE a Vox els pròxims mesos: 300.000. Qui continuï ancorat, per tant, en l’aritmètica del reagrupament, caurà capturat. Vox no és Cs. I va contra tothom. Escolteu-ho bé: hi va haver un temps en què insistíem que “el centre no existeix, sinó les causes”. Va quedar demostrat. Avui us diem: “El vot útil no existeix”. Això és política a la menuda. Vot a vot. Abandoneu la nostàlgia i disputeu el futur a Vox. Els més joves de 45 es conquereixen unint generacions. Per vèncer-los, la nostàlgia s’ha de transformar en esperança, i el futur, en confiança i servei públic.