Per ser al capdavant d’un Govern feble, a mercè dels esdeveniments nacionals i globals, sempre pendent d’un fil, que sua la cansalada per tirar endavant qualsevol llei (i ja ni parlem dels pressupostos), no cal ser Pedro Sánchez a l’ Espanya que va enterrar el dictador fa mig segle, tenir una oposició que l’enyora i liderar una coalició a la corda fluixa. També es pot gaudir d’una aclaparadora majoria absoluta, i així i tot passar-la magra. Com el britànic Keir Starmer.
Les guerres intestines entre les diverses faccions del Labour, la falta d’una visió sobre el que vol que sigui el país, el desordre, els errors no forçats, les corrupteles, la incapacitat absoluta per comunicar (no només amb els votants sinó amb els mateixos diputats del partit) i un clima econòmic desfavorable s’han aliat, com els elements meteorològics que propicien un tsunami, perquè Starmer trontolli i es parli de la necessitat de buscar-li un successor quan fa menys d’any i mig que va guanyar el poder, i en falten gairebé quatre per a les pròximes eleccions generals.
Ni Blair ni els barons del Labour imaginaven que, amb Starmer al capdavant, guanyarien una majoria absoluta
De poc serveix una majoria absoluta, amb 405 diputats a la Cambra dels Comuns, si el primer ministre és (segons els sondejos) el més impopular de la història, els ciutadans no veuen cap millora en els problemes per a la resolució dels quals el van votar (cost de la vida, immigració, sanitat...), i en més d’un centenar d’enquestes la gent es declara disposada a votar la ultradreta ( Nigel Farage), com els Estats Units van votar per Trump o l’Argentina per Milei. Per trencar coses, donar una lliçó “als de sempre”, provar una cosa diferent encara que sigui arriscada, fer una revolució.
Si les coses ja estaven malament, l’última setmana ha estat un autèntic caos, impropi d’un Govern seriós (i per acabar-ho d’adobar, amb majoria absoluta). Primer, els assessors del primer ministre (que veu fantasmes on n’hi ha i on no n’hi ha) van llançar un atac preventiu denunciant un intent de cop d’Estat per part del seu ministre de Sanitat, Wes Streeting, a qui va haver de demanar perdó. Pretenia liquidar de soca-rel qualsevol motí que s’estigués forjant, però va aconseguir el contrari. Va fer visible la vulnerabilitat i la por del líder, reforçant els seus opositors. Segon, i arran d’això, la ministra d’Economia, Rachel Reeves, va retrocedir sota pressió del seu cap en el pla d’apujar l’impost sobre la renda.
Els pressupostos previstos d’aquí nou dies són els més caòtics que es recorden en la història recent
Des de la seva posició de summa feblesa, guanyada a pols, Starmer no ha vist possible sobreviure a uns pressupostos generals en què hauria violat flagrantment la promesa electoral de no incrementar-los (per primera vegada en cinquanta anys) i s’ha estimat més córrer el risc d’irritar els mercats i que pugi encara més la prima del deute públic del Regne Unit, que ja és superior a la de Grècia, Itàlia i Espanya.
Per molta majoria absoluta que tingui, Starmer no pot reformar l’ Estat de benestar (objecte d’enormes abusos, amb una despesa anual de 350.000 milions d’euros), ni retallar els subsidis per incapacitat (una de cada cinc persones en edat laboral no té feina ni en busca), perquè el grup parlamentari laborista s’hi nega. Més aviat al contrari, exigeix augmentar els ajuts per combatre la pobresa infantil, i creu que es poden aconseguir els diners augmentant la càrrega fiscal als rics, o en el seu defecte, als professionals i classes mitjanes altes.
Qualsevol diputat del Labour, fins i tot totals desconeguts, pensa que faria un millor paper com a líder
El Labour està dividit entre els hereus de Tony Blair (dreta), que s’aproximen al discurs xenòfob de Farage en matèria d’immigració), l’esquerra tova i l’esquerra radical (partidària de les nacionalitzacions i un impost sobre el patrimoni), grups tots ells representats als Comuns, i que cada un va cap a una direcció diferent. A Starmer, mentrestant, l’únic que l’amoïna és mantenir-se en el poder i va sense rumb.
Quan en l’època de Franco s’anava d’excursió, els nens cantaven a l’autocar: “Para ser conductor de primera, acelera, acelera; para ser conductor de segunda, ten cuidado con las curvas; para ser conductor de tercera, no te subas a la acera...”. El primer ministre és un conductor de quarta, posat al volant per clavar el punyal a Jeremy Corbyn (esquerra radical) després de perdre les eleccions del 2019 davant Boris Johnson, quan semblava que al Labour l’esperava una llarga travessa pel desert, i només havia de conduir un cotxe automàtic per una autopista de sis carrils, abans de passar el relleu a un blairita autèntic ( Wes Streeting, que encara no era madur). Però els tories es van desplomar, i Starmer es va trobar una majoria absoluta i una carretera plena de revolts, de boira i de neu, sense cadenes. Tots els pilots de l’escuderia, sense excepció, pensen que farien un millor paper que ell a Montmeló.
