El 50è aniversari de la mort de Francisco Franco Bahamonde, el Caudillo , el Generalísimo , el dictador, és un bon moment per afrontar el problema que té Espanya, com a societat, quan el 21% de la població, no només dels que tenen menys de 35 anys, consideren que la dictadura derivada de la Guerra Civil va ser bona o molt bona. Malgrat que la mort de Franco no va suposar l’arribada de la democràcia, perquè, com diu el rei emèrit a les recents memòries, “la democràcia no va caure del cel” i els espanyols vam haver d’esperar any i mig per poder votar, i tres per tenir una Constitució que garantís els nostres drets i establís el nostre model de convivència i les nostres regles de joc, pot ser un bon moment per plantejar-nos per què aquest 21% de la població, i el 19,3% si parlem de joves, consideren que la dictadura de Franco va ser bona o molt bona.
Poden pensar, sobretot els joves, que el desenvolupament econòmic que va viure la dictadura en l’etapa final compensa els 35 anys de falta de llibertat i premia la falsa idea que durant la dictadura tot era més fàcil: tenir un habitatge, feina. És un fet que la democràcia no ha sabut resoldre la qüestió de l’habitatge i moltes més, i que la política sembla més entretinguda en altres qüestions que en els problemes reals: baixos salaris que els impedeixen de tenir una vida digna, un preu de l’habitatge que és prohibitiu per a bona part de la població i fer efectiu l’article 47 de la Constitució, la falta d’esperança en el futur, la diferència entre rics i pobres.
Els joves han de saber què va ser la transició i què van fer els espanyols després de la mort de Franco
Davant aquestes creences només hi ha cabuda per a la informació i l’educació. Informació per contrarestar el blanquejament de la dictadura que té lloc a les xarxes, segons coincideixen molts educadors, que perceben com els estudiants de batxillerat (entre 16 i 18 anys) creuen més un reel d’ Instagram o un vídeo de TikTok que un professor o un llibre d’història. Aquests vídeos curts de fins a 15 segons és el que consumeixen, gairebé compulsivament, els joves. N’hi ha prou amb un viatge amb metro o autobús per veure com la majoria fan scroll amb el dit sobre la pantalla, passant cap a dalt una pàgina eterna de qualsevol xarxa social, mirant-ne un després dels altres aquests vídeos curts, en què coneixen una suposada realitat que no hi ha en tan poc temps.
Heus aquí el problema. Que és l’única informació que reben sobre la dictadura, sense arribar a saber que aquestes xarxes, en una dictadura, segurament serien prohibides o limitades. No saben que dictadura és sinònim de falta de llibertat, d’associació, de reunió, de drets de les dones. No saben que fins al maig del 1975 (només uns mesos abans de morir Franco) les dones casades necessitaven l’autorització del marit per obrir un compte bancari, cosa que es deia la “llicència marital”, com també per poder treballar, per disposar del seu patrimoni, adquirir béns, hipotecar-se, interposar una demanda. Que els partits polítics estaven prohibits, només n’hi havia un, el de Franco, el Movimiento Nacional.
Una jove aCuelgamuros
Tot i això, els joves també necessiten saber què va ser la transició, què van fer els espanyols després de la mort de Franco, perquè només així valoraran el que tenen, sabent què van fer els demòcrates de dretes i d’esquerres perquè fos possible la democràcia. Tots van renunciar al que era accessori per aconseguir el que era important.
No els ensenyen. Educació per a la ciutadania va ser un intent de portar a les aules la necessitat que tenen els joves de conèixer una realitat que ara les xarxes tergiversen. Va ser un intent fallit d’explicar el fil conductor del que es va fer. Ho va resumir molt bé Víctor Manuel el 1983 a la frase final de la cançó Esto no es una canción . Tan simple:“Que aquí cabemos todos, o no cabe ni Dios”.
Recomanació: escoltin tota la cançó.
