Una sentència assenyala per primera vegada els biaixos de gènere en medicina

Alexandra Hernández (Barcelona, 38 anys) ha passat bona part de la seva vida amb problemes mèdics per als quals no es trobava explicació. I una baixada de pes alarmant va fer que acabés ingressada en un centre especialitzat en trastorn de conducta alimentària ( TCA), malgrat que no tenia anorèxia i els informes apuntaven al SIBO (sigles en anglès de sobrecreixement bacterià a l’ intestí prim, un trastorn en què hi ha un excés de bacteris a l’intestí prim). Una sentència –a què s’ha recorregut en contra– ha condemnat el centre mèdic que la va tractar a indemnitzar-la amb 70.000 euros per mala praxi en el diagnòstic i ha posat en relleu per primera vegada els biaixos de gènere a què s’enfronten les dones.

“Sovint se’ns titlla d’histèriques quan expressem malestar físic o emocional. Vaig sentir aquell pes a sobre moltes vegades”, explica Hernández. Fa més de mitja vida que conviu amb multitud de símptomes. Apareixia simptomatologia canviant, com blaus o vertígens, però quan s’expressava, molts metges li deien que tot ho tenia al cap, explica a La Vanguardia .

La decisió judicial posa en relleu la banalització dels símptomes que de vegades pateixen les dones

El 2017 va començar un periple de visites mèdiques a la recerca de diagnòstic. El 2018 es va aprimar de manera preocupant. “Vaig arribar a pesar 34 quilos. Entenc que pogués semblar alarmant, però el que necessitava era suport, no pas un diagnòstic precipitat”, relata. Tenia una llarga llista de proves d’hospitals i algunes ja apuntaven al SIBO com a possible diagnòstic –una cosa que inclou la sentència–, però cap d’aquells documents no va evitar l’ingrés en un centre de TCA a Barcelona. Assegura que l’ordre la va donar un metge sense mirar els informes ni escoltar-la. Ni ella ni la seva família sabien on anava, afirma. Ho va descobrir dins.

“Hi va haver moments de gran humiliació i de sentir-me sense veu. Aquella experiència va ser molt dura, tant físicament com emocionalment”, relata. Hi va estar un mes en contra de la seva voluntat i de la seva família, i en va escapar aprofitant una visita mèdica. Però va ser obligada a retornar-hi per la via judicial, com consta a la sentència.

Després d’un segon ingrés, va aconseguir demanar l’alta. I allà va començar el procés de curació. “Quan vaig trobar un psiquiatre que em va mirar amb humanitat i em va dir: ‘Tu no ets anorèxica’, vaig sentir un primer alleujament. Algú, per fi, em veia”.

I va continuar indagant sobre què li passava. Avui sap que, a més del SIBO, té la síndrome d’activació mastocitària (una malaltia immunològica). “Hauria preferit que un metge em digués ‘no sé el que tens’ abans d’etiquetar-me alguna cosa que no era”, relata.

“Sabien que tenia SIBO i altres desequilibris autoimmunes i genètics, però, tot i això, ho van reduir tot a una etiqueta. Allò em va causar un dolor molt profund”. Per això, aquesta dona es va decidir a denunciar. Isabel Giménez, coneguda per adoptar perspectiva de gènere i infantesa en les sentències, està darrere d’aquesta resolució.

La magistrada explica a La Vanguardia que en l’àmbit de la medicina “les dones ens trobem amb una sèrie de biaixos comuns com són l’infradiagnòstic i la banalització de símptomes”, assenyala Giménez. “Els estudis asseguren que rebem més diagnòstics d’ansietat o somatització quan s’haurien d’investigar les causes físiques reals”, prossegueix. Tot això “perpetua la idea que les dones som emocionals, histèriques o hipocondríaques”.

Jorge Fuset, un dels advocats que ha portat el cas, valora la “sensibilitat” de la jutgessa. Perquè lamenta que “de vegades el corporativisme mèdic arriba a la judicatura”. Reconeix que “és el típic cas que algú amb un prejudici no fa les proves necessàries” i lamenta que “es va produir un diagnòstic erroni que va comportar problemes com la privació de drets fonamentals”, perquè la van arribar a internar. El lletrat també assenyala l’afectació psicològica per a la pacient, que recull a la sentència.