Alexandra Hernández (Barcelona, 38 anys) ha passat bona part de la seva vida amb problemes mèdics per als quals no es trobava explicació. I una baixada de pes alarmant va fer que acabés ingressada en un centre especialitzat en trastorn de conducta alimentària ( TCA), malgrat que no tenia anorèxia i els informes apuntaven al SIBO (sigles en anglès de sobrecreixement bacterià a l’ intestí prim, un trastorn en què hi ha un excés de bacteris a l’intestí prim). Una sentència –a què s’ha recorregut en contra– ha condemnat el centre mèdic que la va tractar a indemnitzar-la amb 70.000 euros per mala praxi en el diagnòstic i ha posat en relleu per primera vegada els biaixos de gènere a què s’enfronten les dones.
“Sovint se’ns titlla d’histèriques quan expressem malestar físic o emocional. Vaig sentir aquell pes a sobre moltes vegades”, explica Hernández. Fa més de mitja vida que conviu amb multitud de símptomes. Apareixia simptomatologia canviant, com blaus o vertígens, però quan s’expressava, molts metges li deien que tot ho tenia al cap, explica a La Vanguardia .
La decisió judicial posa en relleu la banalització dels símptomes que de vegades pateixen les dones
El 2017 va començar un periple de visites mèdiques a la recerca de diagnòstic. El 2018 es va aprimar de manera preocupant. “Vaig arribar a pesar 34 quilos. Entenc que pogués semblar alarmant, però el que necessitava era suport, no pas un diagnòstic precipitat”, relata. Tenia una llarga llista de proves d’hospitals i algunes ja apuntaven al SIBO com a possible diagnòstic –una cosa que inclou la sentència–, però cap d’aquells documents no va evitar l’ingrés en un centre de TCA a Barcelona. Assegura que l’ordre la va donar un metge sense mirar els informes ni escoltar-la. Ni ella ni la seva família sabien on anava, afirma. Ho va descobrir dins.
“Hi va haver moments de gran humiliació i de sentir-me sense veu. Aquella experiència va ser molt dura, tant físicament com emocionalment”, relata. Hi va estar un mes en contra de la seva voluntat i de la seva família, i en va escapar aprofitant una visita mèdica. Però va ser obligada a retornar-hi per la via judicial, com consta a la sentència.
Després d’un segon ingrés, va aconseguir demanar l’alta. I allà va començar el procés de curació. “Quan vaig trobar un psiquiatre que em va mirar amb humanitat i em va dir: ‘Tu no ets anorèxica’, vaig sentir un primer alleujament. Algú, per fi, em veia”.
I va continuar indagant sobre què li passava. Avui sap que, a més del SIBO, té la síndrome d’activació mastocitària (una malaltia immunològica). “Hauria preferit que un metge em digués ‘no sé el que tens’ abans d’etiquetar-me alguna cosa que no era”, relata.
“Sabien que tenia SIBO i altres desequilibris autoimmunes i genètics, però, tot i això, ho van reduir tot a una etiqueta. Allò em va causar un dolor molt profund”. Per això, aquesta dona es va decidir a denunciar. Isabel Giménez, coneguda per adoptar perspectiva de gènere i infantesa en les sentències, està darrere d’aquesta resolució.
La magistrada explica a La Vanguardia que en l’àmbit de la medicina “les dones ens trobem amb una sèrie de biaixos comuns com són l’infradiagnòstic i la banalització de símptomes”, assenyala Giménez. “Els estudis asseguren que rebem més diagnòstics d’ansietat o somatització quan s’haurien d’investigar les causes físiques reals”, prossegueix. Tot això “perpetua la idea que les dones som emocionals, histèriques o hipocondríaques”.
Jorge Fuset, un dels advocats que ha portat el cas, valora la “sensibilitat” de la jutgessa. Perquè lamenta que “de vegades el corporativisme mèdic arriba a la judicatura”. Reconeix que “és el típic cas que algú amb un prejudici no fa les proves necessàries” i lamenta que “es va produir un diagnòstic erroni que va comportar problemes com la privació de drets fonamentals”, perquè la van arribar a internar. El lletrat també assenyala l’afectació psicològica per a la pacient, que recull a la sentència.
