Per què Catalunya s’ha quedat estreta?

La falta de previsió, l’incompliment reiterat de promeses, la distracció política en altres qüestions, la debilitat dels governs de mirada curtterminista i la priorització equivocada ha fet que Catalunya arribés tard en la solució de múltiples problemes. Aquest retard en l’execució de projectes i en l’adequació dels serveis públics a la demanda ciutadana és molt rellevant. Malgrat que ara sembla que els governs actuals s’han arremangat per recuperar el temps perdut, el mal ja s’ha fet i els ciutadans comencen a notar les estretors de la imprevisió governativa.

Quins són aquests vestits col·lectius que s’han quedat petits? La llista és molt llarga, però n’assenyalarem alguns. En primer lloc, hi ha la crisi de l’habitatge. La inacció en la construcció de pisos públics durant més d’una dècada i les decisions fracassades, com la mesura del 30% a Barcelona, expliquen la situació actual. Aquesta última errada com una casa no es corregeix amb l’anunci de Barcelona d’eliminar els pisos turístics perquè només representen l’1,5% del parc immobiliari de la ciutat. Passa el mateix a la resta de Catalunya, on s’observa amb recel la promesa de construir 214.000 pisos públics i privats, 50.000 dels quals han d’estar acabats el 2030. La desconfiança s’explica pels nombrosos incompliments ­previs.

La gent no pot esperar solucions a deu anys vista, cal donar respostes diferents ara

La mobilitat és un desastre. Les infraestructures insuficients des del principi d’aquest segle s’acosten ara al col·lapse perquè van ser dissenyades per a una població de sis milions que avui supera els vuit milions. Hem arribat a aquest punt sense crear noves vies de tren ni túnels, reduint la capacitat viària i amb polítiques restrictives al vehicle privat, encara que no sigui contaminant, sense oferir una alternativa de transport públic fiable. És veritat que ara sí que inverteixen, però les obres en aquest país són desesperantment lentes i la gent ja està ficada fins al coll en l’embús.

Un exemple il·lustratiu el veiem al tram sud de l’AP-7 que només disposa de dos carrils per sentit de circulació i on els accidents se succeeixen cada dia. Mentre l’ampliació la redacta una tortuga des del 2023, el cementiri es va omplint de persones que moren en aquest punt negre.

L’aeroport de Barcelona mereix capítol a part. Fa dos anys que ha superat el límit de la capacitat de passatgers i la discussió sobre la seva ampliació s’eternitza. Resultat: els viatgers pateixen les conseqüències, incloent-hi els que s’oposen al projecte que també van amb avió.

La inseguretat apareix destacada en les enquestes, però es trigarà a revertir perquè just ara s’ha començat a ampliar la plantilla dels Mossos. I quan els nous agents surtin de l’acadèmia veuran que no cabran a les comissaries actuals, que s’hauran d’engrandir. I no s’ha d’oblidar la desídia política per modificar la llei que impedeixi als delinqüents multireincidents de campar al seu aire.

La sanitat i els serveis socials associats pateixen símptomes semblants i s’hi afegeix el dèficit de professionals que es cobreix gràcies a la immigració.

Consta que el Govern català està al cas d’aquests i altres problemes, com ara la mancança de pressupostos aquí i a Espanya a causa de la inestabilitat política. Tot i això, la conclusió és que Catalunya s’ha quedat estreta en molts aspectes i la gent no pot esperar a unes solucions que trigaran anys per la inoperància acumulada. Llavors, quina resposta donem mentrestant als ciutadans?

És clar que aquest llarg impàs no se supera només amb voluntariosos discursos basats en promeses i missatges positius. La situació és greu i requereix una resposta diferent, imaginativa i, sobretot, urgent. Les solucions convencionals trigaran massa i aquest temps només servirà per empitjorar les coses. Poseu-vos a ­treballar.