Petra Martínez i l’orgull de fer riure

Petra Martínez ( Linares, Jaén, 1944), que ve de participar en el VIII Festival Cinema per Dones Madrid, exercirà com a tercera presentadora en la cerimònia dels premis Feroz, que a començament de gener es concediran a Pontevedra. A l’estiu va estrenar la pel·lícula Sin cobertura i acabem de veure-la a la sèrie La agencia (Telecinco).

Als 81 anys té més vitalitat que un youtuber mitjà però, sobretot, experiència i molt a ensenyar als que venen darrere. Després de la projecció del documental Cultura en resistencia al Festival Cinema per Dones, va participar en un debat del qual ve amb bona boca i una inquietud: “Aquestes iniciatives són útils perquè la gent jove escolti el nostre relat sobre aquells dies de vaga, terror i eufòria. M’espanta que hi hagi gent jove que pensi que abans es vivia més bé. En absolut. I això que jo ni tan sols vaig viure la pitjor etapa de la dictadura, perquè vaig néixer el 1944 i gairebé fins a l’adolescència no tens consciència del que passa. Tot i que als seixanta en van començar a dir dictablanda , sé per la meva família el que va ser la dictadura, l’exili i la presó”. De fet, pel fet de provenir d’una família d’esquerres, a l’escola la titllaven de roja, si bé ella recorda allò amb un toc d’innocència: “Saps que jo em pensava que m’estaven dient en realitat pellroja? O sigui, com que pertanyia al poble dels pells roges, com els apatxes (rialles)”.

Sap el que és l’exili i la presó i l’espanta que alguna gent jove cregui que amb Franco es vivia més bé

Amb 16 anys, Petra se’n va anar a Londres i un nou món es va obrir davant seu: “Vaig veure com la gent es besava a la boca en ple carrer! Per mi el normal era el que veia a Madrid i aquí això no es veia ni a les pel·lícules perquè la censura tallava aquestes escenes. Penso que la meva generació és d’alguna manera privilegiada: vam viure molt poquet el més dur i vam conèixer l’arribada de la llibertat. I tot i que vam viure en un moment amb moltes coses a arreglar però força bo en general, em fa molta por la duresa de l’extrema dreta”. Petra, que va estar al grup de teatre independent Tábano a començament dels setanta, és una peça fonamental de la comèdia La que se avecina , en què interpreta la senyora Fina. “És una de les sèries més lliures que hi ha. Ens hem rigut de tot i el riure és formidable. Sí, hi ha hagut algun amic a qui li semblava malament perquè jo venia del teatre independent i aquestes coses. Però es tracta d’una ficció que no defensa o no renega de res i és un orgull que la gent ens digui que els alegrem la vida”. Avui gestiona més bé la fama que fa 40 anys: sent actriu de Barrio Sésamo es va arribar a amagar darrere d’un arbre del núvol de nens que la reconeixien al carrer. “En aquella època signaves autògrafs: els nens et donaven un paperet, tu preguntaves ‘ com et dius?’ i podia ser una mica aclaparador. Ara em diuen: ‘ Perdona, et fas una foto amb mi?’ i jo responc que per descomptat, que els espectadors fan que la sèrie continuï i tenen tot el dret a demanar-nos fotos”.

La pel·lícula La vida era eso , que li va suposar una nominació al Goya, aborda la solitud. Petra es va quedar sola fa set anys, quan se’n va anar Juan Margallo, el seu company de vida durant una mica més de sis dècades. “Hem escrit junts obres de teatre, ens llegíem al sofà l’un a l’altre, rèiem molt perquè teníem un sentit d’humor semblant... Una de les millors coses de la vida és trobar algú així”. Com voldries que et recordin? és una pregunta recurs amb una resposta que ens deixa el millor the end possible: “Amb un ­somriure”.