“Se m’ha atacat a mi en lloc de la meva proposta per no entrar al debat”

Manuel Borja-Villel ( Borriana, Castelló, 1957) se’n va de Barcelona. El programa Museu Habitat, que va començar el 2023 per repensar l’ecosistema museístic català per encàrrec de la Generalitat, està arribant a la fi, a falta només del lliurament al MNAC, les pròximes setmanes, d’un voluminós informe amb les conclusions. Després tornarà a Madrid. La tornada, el 2023, de l’home que al seu dia va convertir la Fundació Tàpies i el Macba en punts de referència internacionals, com després faria amb el Reina Sofia, va suscitar tantes esperances com recels per part dels responsables d’alguns museus del país, que li van tancar les portes a la cara. Però en aquesta missió explosiva d’imaginar un museu del segle XXI que necessita ser reinventat de soca-rel, Borja-Villel també ha trobat molts còmplices.

Després d’hores de feina i jornades de reflexió i debat, el projecte va culminar amb la inauguració, al juny, de Fabular paisatges (al Palau Victòria Eugènia i el Palau Moja), una exposició que, com ja li va passar a Madrid amb la reordenació de la col·lecció del Reina (hi va incloure les pancartes de l’11-M i alguns mitjans el van declarar enemic públic número u), va desencadenar una guerra cultural sense precedents.

Borja-Villel aborda totes aquestes qüestions, mentre a la seva taula ja descansa un projecte internacional de què de moment prefereix no parlar.

Guerra cultural

El debat ad hominem ha impedit que parlem sobre quins museus volem”

Campanya ideològica

“Existeixen les guerres culturals, i des del principi sabia que aquí tindrien lloc. Això està bé. Un galerista em deia fa poc: ‘Has reviscut la crítica d’art a Catalunya’. Tots s’han decantat. Fins aquí, cap sorpresa. Quina ha sigut la sorpresa? Quina part del debat no ha ajudat al debat? Primer, ha estat un qüestionament molt ad hominem, és a dir, ha estat contra la persona i no contra la proposta. Adreçar-se a les persones és una cosa habitual en les guerres culturals, forma part de la seva estratègia. I en aquesta guerra s’han dit coses com que jo venia d’una institució borbònica i que no tenia autoritat per criticar els catalans, cosa que, per cert, no he fet. O que ja podria haver fet aquestes coses al Reina Sofia, cosa que sí que vaig fer i per això em van donar. Aquest debat ad hominemha fet que no s’hagi debatut sobre quins museus volem, si són sostenibles, si s’han de fer ampliacions o no. Que s’hagi centrat en mi és una estratègia de manual perquè no hi hagi debat. El positiu és que tothom s’ha retratat. Un artista afirmava en un diari que el museu és com la roda, que ja està inventada, i que l’únic que cal fer és arreglar-lo o modernitzar-lo una mica. Sembla com que des de la Revolució Francesa o de la revolució d’Haití del 1804 no s’haguessin assabentat del que ha passat al món! Les posicions s’han definit bastant, i això ja està molt bé”.

Crítiques acarnissades, però a què concretament?

Posicions

“El que és positiu de tot això és que tothom s’ha retratat, i això està molt bé”

“Hi ha un estudiant de doctorat que vol fer una treball sobre les crítiques que ha tingut la mostra Fabular paisatges , pensa que és un cas d’estudi. Em va demanar un dossier i la veritat és que quan el repasses les crítiques són un 50% positives i un 50% negatives. Es veu també que hi ha una posició molt clara dels mitjans, ha estat molt equilibrat, malgrat que els uns han estat més sorollosos que els altres. I després ha passat una altra cosa, també molt de guerres culturals. Què fa la dreta? Agafa tres missatges sobre un tema, com la immigració i, pum pum, comença a disparar. Aquí ha passat el mateix amb el tema que feia calor a l’exposició, el tema de l’aire condicionat, o que era una exposició molt lletja. Doncs analitza-ho, però tampoc”.

SOS, patrimoni en perill!

“No s’han cansat de denunciar que en les condicions en què s’exposava estàvem posant en risc el patrimoni. Però quantes obres s’han retirat? Amb tot el soroll que s’ha fet, cap. Del MNAC, i és una cosa que jo ja no acabava de veure clar des del principi, es va decidir canviar per facsímils unes revistes satíriques que hi havia en unes vitrines, però de les peces importants que van venir del Reina Sofia, del Museu d’Art Medieval de Vic o del Museu del Prado, no se’n va moure cap. Quan hi va haver tot l’embolic, van venir conservadors de tots els museus i van decidir deixar-les”.

El perill d’ampliar

En alguns museus, si els amplies, el 100% del pressupost anirà per a despeses d’estructura”

El debat sobre sostenibilitat que amagava l’aire condicionat

“La idea era crear un paradigma de com discutir del museu des d’un altre lloc, posant en qüestió temes com la sostenibilitat, la governança i l’extensió, és a dir, les ampliacions. Pel que fa a sostenibilitat, vam posar un aire condicionat molt fluixet a l’interior dels cubicles i després, és veritat, quan va començar a fer calor, vam encendre una part molt petita dels aires condicionats, però més pensant en la gent que no pas en les obres. La despesa era la tradicional en una exposició. Però en tot cas la idea inicial era plantejar un debat sobre la sostenibilitat dels museus. Sobre si les obres havien d’estar a 21 o 22 graus o n’hi havia prou amb 25. La resposta és que el Prado va treure un comunicat en què deia que determinades obres en condicions estables podien estar fins a 25 graus. El British en va treure un altre que indicava que les obres no havien de ser a temperatures tan baixes. Volíem parlar de la petjada de carboni. És veritat que a l’hora de posar l’aire condicionat per l’onada de calor quèiem en el que criticàvem. Però el debat que proposàvem, si realment era necessari o no, no es va produir mai. Una altra de les estratègies de les guerres culturals és debatre cap a un altre costat per eludir els debats necessaris”.

Museus sense creixement infinit

La situació del sector

“Alguns directors de museus semblen directors de recursos humans”

“No dic que les ampliacions del Macba i del MNAC siguin justes o no siguin justes, que després em donen per tot arreu, però sí que hi ha un patró recurrent en totes. El Belles Arts de Bilbao, el Louvre, el British... Tots s’amplien. No hauríem de parar i pensar si realment són necessàries? És un creixement anacrònic, ens movem en termes dels anys vuitanta, quan les coses creixien i hi havia diners. Ara, de diners privats, no sabem si n’hi ha, i de diners públics... a veure si no ens retallen... En el cas d’algun museu de Barcelona que dedica a l’activitat només el 10% o el 15% del seu pressupost, si els amplies, les despeses d’estructura se n’emportaran el 100% i no quedarà per fer res. Qui pagarà llavors ?”

Patrimoni? Parlem de matrimoni

“Un altre dels temes que m’interessava debatre és el del patrimoni. El patrimoni era el que aportava l’home quan es casava, que eren béns, que era el que mantenia un llinatge. La dona, mater , el que aportava era el matrimoni, i el matrimoni era la vida. Era la que sostenia els fills i la que aportava la reproducció. Llavors, la idea és, i si canviem la idea de patrimoni i des d’un punt de vista feminista comencem a parlar de matrimoni, de vida, de cures? I si és de vida, de cures, potser a les col·leccions, al patrimoni, hem d’introduir altres coses, com ara l’oralitat, les històries de l’ Associació de les Dones Adrianes del Barri de la Mina, per posar un exemple present a l’exposició. Jo tinc les meves idees i, si algun dia torno a un museu, que ho dubto, provaré d’aplicar-les. Aquí l’únic que feia era tractar que aquest debat es produís sense posar el crit al cel, sense pensar que ens estem carregant res. I això és extensible a la governabilitat o governança, qui governa els museus? Les institucions públiques i patrocinadors, gent que aporta diners. No hauria de pensar-se de cap altra manera? Les coses no es fixen d’una vegada per sempre. I això és una cosa que no s’ha volgut veure per part d’un sector, que és el que ha fet més soroll. No ha volgut entrar en això. Però aquesta mena de qüestions tornaran a aparèixer. El soroll no va esborrar el fet que hi ha un debat latent. Els museus occidentals no s’aguanten, en general.

Soroll mediàtic

Cap de les obres importants que van venir del Prado o el Reina van ser retirades”

“ Manolo versus Pepe ”

“Les meves relacions amb el MNAC no són ni bones ni dolentes. Jo faré la memòria, en què quedarà tota la feina feta, que ha estat molta, i la lliuraré. Però a partir d’aquí, les decisions són seves. La meva feina i el meu contracte acaba. Estava previst que fos al febrer, però jo ho he avançat perquè una vegada feta la feina, ja no té sentit continuar aquí. Quan vaig arribar, clarament, en Pepe [Serra, el director del MNAC] no volia... però el meu projecte era replantejar la idea de museu amb la vista posada en aquell museu enciclopèdic en belles arts que és el MNAC. I aquest va ser l’encàrrec. Després, uns museus han volgut col·laborar, com l’ Episcopal de Vic o Txema Romero, primer a Cerdanyola i després a Sitges... Els museus viuen en una situació de precarietat, però hi ha directors que semblen directors de recursos humans. La precarietat és una realitat, però no pot ser una excusa per no canviar res. Per què fa tant de mal?

Inicis balsàmics, finals convulsos

Crítiques a l’exposició

“S’ha parlat de la calor, de l’aire condicionat, de si era lletja... però no s’ha entrat en el fons”

“Ha passat una mica el mateix que al Reina Sofía, on al principi se’m tractava com si hagués arribat Déu a dirigir el regne i a més el robaven als catalans. Això va durar bastant, fins a l’últim any. Quan fa molts anys que hi ets, generes bastants amors i odis, però estem en un moment de guerres culturals i aquí s’ha reproduït d’una altra manera”.