Si s’agafa el nom de l’aplicació més popular de cites, Tinder, i el de la Ventafocs en anglès, Cinderella, i es compon un nom nou, tenim Tinderella. És una mena d’acrònim, tot i que avui es parla més de paraula formada per encreuament, i el resultat és un mot maleta, un mot que en conté dos.
Susana Guerrero Salazar defineix Tinderella com “una dona que coqueteja a través de les aplicacions de cites, però sense arribar mai a concretar-ne cap”. La referència connecta directament amb les campanades de mitjanit, quan la princesa s’esvaeix. La catedràtica de Llengua Espanyola de la Universitat de Màlaga ha publicat un documentat estudi analitzant aquesta nova nomenclatura que, de manera popular, apareix per etiquetar comportaments i actituds. El treball es titula “El discurso seudocientífico de la prensa española e hispanoamericana sobre los síndromes relacionados con las mujeres”, i dissecciona els biaixos sexistes, o directament masclistes, que s’amaguen darrere d’aquestes denominacions populars.
La síndrome de Barbie o de Rebeca són noms que volen ser enginyosos, per definir perfils de dones
De la mateixa manera que la ciència ha definit un seguit de síndromes a partir dels símptomes d’una malaltia, fent servir moltes vegades el nom de la persona que el va definir, avui la tendència popular s’empesca noms enginyosos per definir perfils socials o comportaments individuals. Aquestes etiquetes, vàlides en un àmbit familiar o informal pel seu caràcter popular, resulta que, a parer de la doctora Guerrero, en força casos contenen biaixos masclistes: “Molts dels textos analitzats a la premsa recorren a una retòrica pseudocientífica l’argumentació de la qual se sosté en l’ús de fal·làcies”.
La catedràtica analitza 123 formes, marcades per la paraula síndrome. N’hi ha moltes que tiren de personatges de ficció, provinents del cinema i la televisió, com Rebeca (gelosia malaltissa de l’exparella de la parella actual), Barbie (por de la imperfecció), Campaneta (provar de ser el centre d’atenció) o Bonnie and Clyde (atracció sexual cap a criminals i persones perilloses).
Segons Guerrero, “aquesta divulgació pseudocientífica està condicionada per estereotips que no fan sinó accentuar la bretxa de gènere”, que contribueix a “victimitzar les dones, presentant-les psicològicament febles”. I conclou: “En molts discursos mediàtics persisteix un sexisme institucionalitzat que patologitza amb més facilitat el comportament de les dones que el dels homes”.
En resum, un estudi que es mostra molt útil per prendre consciència del masclisme que s’amaga en qualsevol racó.
