Brillantor pel passat

La corona d’espines ★★★★✩

A utoria : Josep Maria de Sagarraí

Albertí dignifica amb brillantor el tan démodé com excel·lent material dramàtic

Direcció : Xavier Albertí

Intèrprets: Manel Barceló, Jan D. Casablancas, Jordi Domènech, Abel Folk, Oriol Genís, Àngels Gonyalons, Pau Oliver, Júlia Roch, Laia Valls, Rosa Vila, Roger Vilà

Lloc i data: TNC (14/XI/2025)

Amb La corona d’espines , estrenada el 1930, Sagarra inaugura l’etapa més reeixida com a dramaturg amb poemes dramàtics amb protagonistes femenines molt potents. Sap que la connexió directa amb el públic passa pels sentiments i els hi ofereix engalanats de qualitat dramàtica i exquisit ús del català. Un Sagarra que sembla refractari a les avantguardes que sí que semblen abraçar coetanis com ara Max Aub; absent d’una Barcelona que ha clausurat l’ Exposició Internacional i somia amb un futur radical a les taules del Gatcpac i els Amics de l’Art Nou. Autor culte i viatjat, però que a l’escenari prefereix regalar-li les orelles i remoure-li les entranyes al públic amb un teatre ancorat en el classicisme i el Romanticisme burgès del XIX. El mateix Sagarra que respira modernitat a les novel·les i escrits pe­riodístics.

Aquesta és l’obra que ara tenim al TNC, dirigida per Xavier Albertí i generant el mateix efecte que llavors en uns espectadors rendits al coratge de la majordoma Marta. La dignitat de l’amor matern davant la violència dels homes. Una santa Magdalena redimida en cadascun dels seus tres extraordinaris parlaments. I encara que Albertí insisteixi en la correlació històrica entre el moment del drama (1793) i de l’estrena de La corona d’espines , cap personatge de l’obra no representa un esperit de ruptura. En cap cas el pusil·lànime Eudald, malgrat ser l’únic que ha sentit en persona l’ alè revolucionari. Al contrari, el seu comportament continua sent –com queda clar en el relat de l’estupre de Mariagneta– el d’un cavaller amb dret de cuixa.

Tot i això, arriba Albertí i decideix dignificar amb brillantor el tan démodé com excel·lent material dramàtic amb tots els mitjans a l’abast: que el vers declamat llueixi nítid i respiri naturalitat; que el repartiment s’exhibeixi segons els seus talents i Àngels Gonyalons (Marta) accedeixi amb elegant fúria a l’imaginari de les grans dames del teatre català. Podria semblar que el director es conforma amb un discret paper a l’anglesa (el desplegament escenogràfic creat per Max Glaenzel, Sílvia Delagneau i Marc Udina sembla, a més, inspirat en el classicisme pictòric de ­ Wheatley i Hamilton, fins i tot en el moralista Hogarth, o en l’arquitectura dels enginys de sir John Soane per exhibir els seus quadres), però Albertí sí que intervé en el caràcter de les interpretacions per pervertir subtilment el costumisme, graduant l’amplitud del gest i l’espai que ocupen els personatges (només es toquen quan la violència física s’imposa) segons la llibertat d’expressió i decisió que tinguin per edat, posició social o gènere, fins a l’extrem de fer de Mariagneta ( Júlia Roch) un personatge de braços radicalment inerts o d’ Eudald ( Jan D. Casablancas) un esverat Werther amb l’actitud passiva del Pierrot de Watteau. Una posada en escena en què gairebé domina més l’aspecte formal sobre el dramàtic, encara que s’alleugereixin les personalitats més fosques de Sebastià (Pau Oliver convertit en cínic llibertí) o el senyor del Bellpuig ( Abel Folk entossudit a ser ­charmant malgrat tot el que ­representa).