Loading...

Jago, el Miquel Àngel amb un milió de seguidors a les xarxes

Art

Un documental segueix la creació d’una ‘Pietà’ per l’escultor italià

L’escultorJacopo Cardillo, Jago , treballant en la seva Pietà

Lv

Conegut internacionalment com “el nou Miguel Ángel”, Jacopo Cardillo (Frosinone, 1987), Jago , treballa el marbre amb la intensitat d’un ofici antic i la mentalitat d’un creador nascut en l’era digital que té un milió de seguidors a les xarxes. Li interessa la matèria, però també la mirada dels altres: el punt de trobada en què, segons ell, es juga el veritable sentit de l’art.

Jago: El nuevo genio de la escultura , dirigit per Luigi Pingitore, estrenat al festival de Tribeca i que es podrà veure avui i demà en cinemes de tot Espanya, ofereix per primera vegada un accés ple al seu univers creatiu: un territori de soroll, pols, resistència física i una concentració que sembla suspendre el temps. Amb fotografia cuidada i música d’ Andrea Felli, el documental traça el mapa emo­cional d’un creador que transforma la matèria però també la percepció de l’espectador. Un viatge que celebra la força humana capaç de convertir el marbre en una cosa viva, carregada de significat i destinada a perdurar.

Jago fa servir el món digital per convidar el públic a acostar-se a un art que sovint es percep llunyà

Després de diversos anys a Nova York, l’escultor va tornar a Itàlia i va convertir una església de Nàpols en el seu taller. Allà es va enfrontar durant mesos al seu projecte més ambiciós, una Pietà contemporània que domina gran part del metratge. Pingitore segueix aquesta transformació des del primer bloc fins al moment en què l’obra s’exposa en públic, sense interferències, deixant que els cops de cisell, la cadència del treball i el moviment obstinat de l’artista narrin el que les paraules no aconsegueixen narrar. El resultat, un retrat que mostra el que se sol mantenir ocult: la lluita, l’esgotament, la precisió, el dubte.

Malgrat que Jago defuig les etiquetes, admet que la tradició és un punt de partida inevitable. Considera que el marbre exigeix disciplina i humilitat, una relació física i emocional que defineix com “un diàleg continu entre el que desitges i el que la pedra permet”. Al documental, avança amb paciència ferotge cap a la forma final, un gest després de l’altre, com si l’escultura fos un organisme que es resistís a néixer.

Aquesta intensitat conviu amb una dimensió més contemporània: la seva enorme presència a les xarxes socials. Amb més d’un milió de seguidors, Jago fa servir la visibilitat digital per compartir la seva feina. Explica que no mostra el procés per crear espectacle, sinó per convidar el públic a acostar-se a un art que sovint es percep llunyà o inaccessible. Per ell, cada obra és “un pont entre mirades i generacions”, una manera d’activar la curiositat en els que no entrarien mai en un museu.

Pingitore també recull aquest contrast: la rudesa del taller davant la sensibilitat d’un artista obsessionat amb el fet de comprendre abans que jutjar. En una de les situa­cions més comentades, Jago convida uns joves que havien vandalitzat una de les seves escultures a visitar-lo. Més que un acte de reconciliació, es converteix en una reflexió sobre com l’art pot obrir espais d’escolta en un món accelerat i digitalitzat.

Lluny d’idealitzar, el documental mostra un creador que s’interroga constantment sobre el seu ofici i el lloc que ocupa l’art en la vida actual. Pingitore acompanya aquesta recerca amb una mirada que combina precisió i lirisme i, a més, capta no només la destresa tècnica, sinó també el gest íntim de qui intenta comprendre’s a través de la matèria. El resultat és una pel·lícula que il·lumina la feina que hi ha darrere de cada obra i que recorda a l’espectador que la bellesa, de vegades, neix d’un combat cos a cos amb el temps i amb un mateix.