L’entrevista que Joan Josep Pallàs va fer a Jaume Guardiola, rutilant fitxatge de la coalició electoral que lidera Víctor Font, coincideix amb el “gran acte d’afirmació barcelonista” que avui intentarà mobilitzar les crítiques contra el mandat de Joan Laporta. Aquesta mobilització pretén estructurar un “moviment transversal” que “reconnecti amb el soci”. Són moviments que, d’ençà dels temps de Ferran Ariño i del Grup d’Opinió, han intentat aplicar una racionalitat que sempre ha ensopegat amb l’essència visceral i classista del Barça. De fet, en la història de la transversalitat opositora es constata que molts artífexs d’aquestes iniciatives –incloent-hi l’Elefant Blau– provenien del mateix nucli dels presidents que intentaven combatre.
En el cas de Laporta, la llista d’excol·laboradors desafectes és llarga i simptomàtica. Jaume Guardiola n’és un, i, a la seva manera, Víctor Font també. De fet, l’última experiència de cos a cos protagonitzada per Font va acabar amb una situació que, si no fos endogàmicament culer, ens semblaria grotesca: dues figures que havien treballat a consciència en el projecte de Font, Xavi Hernández i Jordi Cruyff, no van dubtar a sumar-se a l’audàcia espontània de Laporta, que els va seduir –i incinerar– amb la intensitat que el defineix com a factòtum del qui dia passa, any empeny.
El futbol ha elevat a la categoria de normalitat interessos inconfessables
La retòrica i l’ideari del moviment transversal haurà d’aclarir si vol perpetuar la tradicional acumulació d’egos addictes a les conspiracions de reservat de restaurant o si, al contrari, sabrà respondre a les exigències del present. Un present en què els principis estan amenaçats per una nova jerarquia de valors dictats per autòcrates i megalòmans i per interessos tan inconfessables que ja els hem elevat –a través de la UEFA, la FIFA i el mercat de drets i patrocinis– a la categoria de normalitat.
En un context com aquest, no és suficient parlar de transparència, control de la despesa, millor gestió o exemplaritat en les obres del Camp Nou. ¿Què faran Font i els apòstols transversals amb les exigències, explícites o implícites, de la FIFA i la UEFA? ¿Amb quina mà esquerra lideraran els corrents d’una Lliga que no és el súmmum de la transparència? ¿Podran negociar amb les estrelles de l’equip sense sotmetre’s a uns representants que segueixen uns principis poc compatibles amb el “més que un club”? Després, si ens cenyim a la història moderna del club, els socis votaran, que vol dir que poden inclinar-se per Joan Gaspart i no atendre la propaganda transversal que, sobre el paper, s’havia de menjar el món. De vegades oblidem que, en nom de la sensatesa reactiva després de períodes de caos, els socis han apostat per presidents més endreçats. Presidents que, en la pràctica, es van tornar a perdre pels laberints d’una indústria regida per depredadors. En el cos a cos amb les forces del mal que governen el futbol d’elit, Laporta té un currículum solvent de promeses incomplertes, canvis d’opinió, improvisacions i opacitats diverses. Però també d’audàcia i resistència als tics pseudomafiosos del sector i a campanyes mediàtiques pestilents. Que Laporta qualifiqui de mestretites i setciències persones que, fins fa quatre dies, l’acompanyaven confirma quin és el seu criteri de selecció de personal i fa pensar que les pròximes eleccions tornaran a ser –tant de bo m’equivoqui– un afer de famílies.
Xavi i Laporta durant l’etapa en què el primer fou entrenador del primer equip