La fotògrafa Pilar Aymerich explica de Cèsar Malet (Barcelona, 1941-2015) que retratava aquella Barcelona quotidiana dels anys cinquanta i seixanta del segle passat que s’escapava de l’encarcarament del franquisme. Una realitat “que contrastava per moderna amb el règim, i amb què “provava d’espolsar la caspa del franquisme”.
Malet i les seves fotografies tenen dedicada una exposició a partir d’aquest dimecres i fins el 24 de maig. És a la seu de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, està comissariada per Laura Terré, i és un intent de reivindicar un fotògraf que mai no va voler reivindicar-se en vida. Tan poc va promocionar-se que el periodista Joan de Sagarra, amic seu, li va posar l’etiqueta d’“el fotògraf desconegut”.
Terré (esq.) I Aymerich (dreta), a l’exposició sobre Malet
De fet, van ser la mateixa Pilar Aymerich, el periodista Joan de Sagarra i els seus amics els que van animar-lo a valorar-se amb una exposició el 2007 al Palau Robert amb una petita mostra de les seves creacions. En tot cas, Malet torna a estar present després que la família donés el 2017 i aquest 2025 a l’Arxiu Fotogràfic més de 5.000 negatius i més de 1.000 positius. La mostra està formada per 150 imatges. Pot ser petita, però dona fe de la voluntat de Malet de deixar de banda –en paraules d’Aymerich– la Barcelona corrupta, fosca i desagradable per retratar “una Barcelona que també existia: més profunda i soterrada, però moderna i intel·lectual”. Malet va arribar a fer-se amb l’esquerra d’intel·lectuals i artistes coneguda com a gauche divine .
Així que aquell nen que amb 13 anys va aprendre a fotografiar amb una càmera de joguina, pocs anys després seria un jove Malet “amb cara d’Anthony Perkins” que reflectiria la quotidianitat que ell mateix vivia als carrers. Si es té en compte que als 19 anys ja va muntar el seu propi estudi al carrer París, i que es dedicava a trucar a l’agència de models propietària de la famosa model nord-americana Dorian Leigh Parker, per demanar-li si alguna d’elles estava disposada anar a Barcelona per ser retratada, hom pot imaginar com era la seva quotidianitat. No es limitava als carrers. Es va moure amb profusió també pel món de la moda i la publicitat, fugint de les imatges arquetípiques dels dos sectors, amb retrats innovadors per a l’època.
Per tant, les models podien ser retratades perfectament i de manera amable davant les barraques del Carmel o Montjuïc, i uns collars podien ser presentats a la clientela fotografiats a sobre d’un pebrot verd obert per la meitat.
Un mariner de l'Stromboli a Barcelona.
L’exposició està fragmentada per temes: des de reportatges, el seu pas per la mili, multitud de retrats –a Salvador Dalí, Joan Manuel Serrat per a Lecturas, Jaime Gil de Biedma, Juan Marsé, Carlos Barral, Teresa Gimpera i un llarguíssim etcètera–, els mariners italians de l’Stromboli que atracava a Barcelona, fins a imatges del mític local de jazz Jamboree o retrats experimentals a persones i objectes.
Espolsava la caspa del franquisme per la seva modernitat. I perquè, com altres artistes, procurava saltar-se la censura. A l’exposició, per exemple, hi ha tot un joc de fotos de nus fragmentats a còpia de culs i cuixes amb boles de suro de colors que és un desafiament a la moral franquista.
