Tecnologies i criteri propi

Comparteixo amb entusiasme els avenços de la ciència que ens permeten un domini més gran de la realitat i assolir horitzons de coneixement insospitats per servir millor els individus i la societat. La magistral ponència del doctor Aleix Valls sobre la potencialitat de la intel·ligència artificial en la jornada organitzada conjuntament per Guayana Guardian i la Generalitat de Catalunya va tenir un gran interès pel fet de detallar-nos de quina manera aquest revolucionari artefacte tecnològic ha penetrat transversalment en la vida diària de centenars de milions d’humans a tots els continents.

El més fascinant no és el que la IA ens ofereix ara sinó la projecció de les seves capacitats en un futur no gaire llunyà. Va dir que la manera en què utilitzem els mòbils, per exemple, ens semblarà una antigalla d’aquí cinc anys. Els canvis són reals, ràpids i imparables.

Dilluns, Genís Roca ens descrivia en aquestes pàgines les experiències d’un viatg­e recent a la Xina, on ha visitat les empreses tecnològiques situades a les ciutats capdavanteres del país. Diu que els xinesos no tenen por i es volen menjar el món. Parla de la tensió que ha conegut la humanitat des de la revolució industrial del segle XIX fins als invents tecnològics actuals. Sempre amb el fre de la prudència i la il·lusió de la novetat, entre la por i l’esperança. Hi ha qui visualitza la utopia i d’altres temen una distòpia.

He recordat aquests dies una llarga entrevista al castell de Praga amb qui llavors era president de Txecoslovàquia. Václav Havel fumava sense parar en una estança presidencial coberta de llibres i pintures clàssiques i modernes. Ricard Estarriol m’acompanyava en un capvespre d’hivern fred i plujós el desembre del 1990. Havel va passar diversos anys a la presó i va protagonitzar la revolució de vellut, que va posar fi al sistema comunista i va catapultar al poder els que havien estat perseguits pel règim.

Havel va ser un referent polític i moral d’aquells anys convulsos. Va deixar el poder i va veure com Txecoslovàquia desapareixia del mapa quan Eslovàquia es va separar en una sessió parlamentària i va formar un Estat propi al marge de l’actual Txèquia.

Vaig prendre nota de la llarga conversa en què Havel vaticinava la crisi de la civilització tècnica actual en el seu conjunt, una crisi que Heidegger va descriure com la perplexitat de l’home modern davant el poder planetari de la tècnica. Deia que aquella tècnica a l’home se li ha escapat de la mà, ha deixat de servir-li, l’ha sotmès i l’ha obligat a assistir-la en la preparació de la seva ruïna.

Havel era un intel·lectual que parlava amb llibertat des del poder. Un home de pensament, autor de diverses obres de tea­tre, que no va preveure en els seus parà­metres la revolució d’internet. Però en aquells anys va escriure textos que
són del tot pertinents en aquests moments en què l’ús de les noves tecnologies és inqüestionable, irreversible i d’una gran utilitat­.

No sembla que les democràcies parlamentàries clàssiques, deia, siguin capaces de proposar com fer front de manera fonamentada a la civilització tecnològica, de la societat industrial i de consum; també a elles les arrossega el seu remolí i s’hi mostren impotents; només que la manera amb què manipulen l’individu és infinitament més subtil i refinada que la brutalitat del sistema posttotalitari.

Però tot aquest complex estàtic dels partits polítics de masses, esclerotitzats, plens de verborrea i la finalitat política dels quals acaba en ells mateixos, que dominen amb el seu aparell de professionals i buiden els ciutadans de qualsevol responsabilitat concreta i personal, totes les complexes estructures de focus monopolitzats i imperialistes d’acumulació del capital... Tot aquest diluvi d’informació sense verificar, tot això difícilment es pot considerar com la via futura que portarà l’individu a retrobar-se a si mateix.

Penso que el que està en joc no són els avenços espectaculars de la cièn­cia sinó la preservació de la ment crítica individual, capaç de distingir entre veritat i mentida, entre les ombres de la realitat, ja ho va projectar Plató a la seva caverna, i la mateixa existència de les coses. Si perdem totalment la privacitat, també perdrem la llibertat i el criteri propi.