L’ombra de Franco

No va morir quan el donaren per mort fa mig segle, ni quan el varen enterrar, ni quan el desenterraren i l’enterraren a una altra banda. Mentre continuava al Valle de los Caídos, el fotògraf Toni Amengual retratà aquell lloc en un llibre titulat Flowers for Franco, que vaig prologar. Més o menys deia que Franco va ser una cara a la moneda de cinc pessetes, tot i que duguéssim vint-i-cinc anys de democràcia. El franc era la unitat monetària a diversos països, i una moneda medieval. De franc vol dir sense pagar. I encara paguem el preu que el franquisme surti gratis.

Franco: exempt de càrregues, que expressa obertament el seu pensament (però si ho fas tu, atingues-te a les conseqüències). Franco era a les darreres pàgines dels llibres de text, temari al qual no arribàvem mai. És el dolent de la pel·lícula a moltes pel·lícules, ara que li hem perdut la por. També és una caricatura i ens burlàvem d’aquells friquis que el troben a faltar, mal anomenats nostàlgics (no, són franquistes). A la novel·la Una grande y zombi, d’Hernán Migoya, la sang de Franco converteix en rabiosos tots els que s’infecten. El llibre és del 2011. Potser no li hauríem d’haver perdut la por. No s’erradicà un virus que rebrota en temps d’antivacunes i negacionistes.

Franco obligà a construir el Valle de los Caídos als presoners republicans. Quan Toni Amengual hi va anar, hi havia gent fent-se selfies mentre saludaven amb el braç aixecat, rient-se (o no) d’un gest que representa un símbol, a la fossa comuna més gran d’Espanya. D’altres aixe­caven el braç convençuts. Ningú els cridava l’atenció, ningú els parava atenció. Aquelles flors sempre fresques damunt la tomba de Franco no eren cap broma.

La creu és de pedra calcària i s’està desfent, ironies del temps més que de la història. Amb Franco no vivíem tan malament, diuen alguns. Contra Franco vivíem millor, Vázquez Montalbán. “Franco, Franco, tenía el culo blanco, se fue a París y tuvo el culo gris”, cantàvem de petits. I quan cresquérem, detectàrem el blanquejament del franquisme. La Funda­ción Francisco Franco encara existeix. I té franquícies. Creus que gires full, i hi ha una taca a l’altra banda. Tornes a girar full, i la taca encara hi és. És l’ombra de la dictadura projectada mig segle després, cada cop més fosca, damunt la democràcia.