Imaginar nous futurs 

A l’habitació 103 de l’hotel Almanac sonen les campanes de la torre de l’església romànica de Sant Romà, que es resisteix a desaparèixer sota les aigües del pantà de Sau. El so del campanar no és real (les campanes fa temps que van abandonar el lloc), però al paisatge que ha pintat Dionís Escorsa els rajos del sol radiant que reboten a la superfície plana de l’aigua són els que en aquest precís instant arrenquen esclats al pantà. Per moments sembla que l’aigua comença a agitar-se per efecte del vent. La peça es titula El llac que respira i, a mesura que avanci el dia, canviaran els colors i les muntanyes s’aniran enfosquint a poc a poc fins a la posta de sol. No hi ha núvols que amenacin pluja, però si plou a Sau, plourà en el quadre.

Això és Loop, la fira de vídeo i cinema d’artistes que, fins al dia 20, transforma 38 habita­cions de l’hotel Almanac en galeries on s’exhibeixen crea­cions d’artistes d’arreu del món. La deliciosa obra d’ Escorsa, a la galeria RocioSantaCruz, forma part d’una sèrie sobre campanars que va començar amb un paisatge de Tavèrnoles pintat pel seu avi, sobre el qual projectava un videomapatge 3D connectat a temps real a un servidor meteorològic, de tal manera que el quadre anava canviant segons el clima del poble de la plana de Vic. A El llac que respira repeteix el mateix sistema i, a més, mostra la torre més submergida o menys en funció de l’oscil·lació del nivell de l’aigua, com si volgués recordar-nos que la seva supervivència és gràcies a la crisi climàtica.

La voluntat d’imaginar nous futurs sembla que és el nexe d’unió de bona part dels artistes convocats a aquesta nova edició de la fira que obre les portes al públic aquest dimecres (a partir de les 16 h). Dues plantes més amunt, a l’habitació 304 de House of Chappaz, l’artista Anna Moreno clava la seva mirada en una altra ruïna, en aquest cas del delta de l’ Ebre, la torre de Sant Joan, últim testimoni d’un paisatge en retrocés. Moreno, que l’any que ve tindrà una exposició monogràfica al Macba, recrea, a Rondalla 99, un món a cavall del documental i la ciència-ficció que serveix de preludi a una futura pel·lícula en què pescadors, arrossers, científics i activistes de la zona imaginen com serà aquell territori d’aquí 75 anys. “A les persones que viuen allà no els resulta difícil imaginar el futur, perquè ja l’estan vivint”, assenyala Moreno,

El desastre climàtic és també el tema de Termite feeding show , de l’artista i cineasta de Taipei Zhang Xu Zhan, que amb desacomplexat sentit de l’humor crea una faula de ciència-ficció a partir d’una notícia real sobre una apagada provocada per tèrmits que van fer malbé el cable elèctric de diverses ciutats muntanyoses. I si per adaptar-se als canvis climàtics sobtats haguessin canviat els seus hàbits? Molt més inspirador, el turc Erkan Özgen explora una resposta poètica a l’hiperconsum i la crisi ambiental a Broken rhythm . El film, ambientat en un immens abocador, mostra un grup de dones, entre les quals hi ha
una cantant tradicional kurda dengbêj, que van transformant materials rebutjats en mera­vellosos instruments improvisats.

I en una mena de loop infinit, l’artista libanès Rabih Mrouè oficia, a l’espai de Laveronica Arte Contemporanea, una ce­rimònia de construcció del present a partir del passat. Una veu en off repeteix constantment “recordar i oblidar” mentre davant dels nostres ulls un edifici s’esfondra lentament només per ressorgir després.

Desconcertada per l’absurda polarització en què estem immersos en tots els àmbits, la cubana Glenda León es pregun­tava des de feia molt com seria un món on tot es mogués d’esquerra a dreta o al revés, de dreta a esquerra. Així doncs, va decidir preguntar-ho a la intel·ligència artificial. “La seva resposta va ser d’allò més absurda. En lloc de dir-me que això era impossible, li va semblar formidable, tot un repte”. I ella ho va traduir en imatges ( P olitical world , a Galeria Senda) que es mouen cap a un costat o cap a un altre “reflectint l’estat distorsionat que volia representar”.

De rebel·lions va la hipnòtica obra de l’argentina Gabriela Golder (a Rolf Art), que recrea la litografia La Internacional (1935), de l’artista Guillermo Facio Hebequer, congelant els gestos d’un grup de treballadors d’una fàbrica que, després de ser acomiadats, van muntar un grup de teatre. L’únic moviment és el de la bandera vermella ondulant. També es capbussa en el món del treball Salvatore Vitale, que a Automated refusal (galeria Ncontemporary) investiga el submon dels esclaus digitals a Sud-àfrica, una nova forma d’explotació per als treballadors freelance .

Hi ha molt més per veure en aquest Loop en què la diversitat geogràfica i generacional dels artistes ens porta a conèixer realitats com la de les dones iranianes i la seva lluita per la llibertat ballant i realitzant accions atlètiques en espais públics ( Cada carrer explica la història d’una dona valenta , de Leila Zelli, a Pierre-François Ouellette) o un segle de cinema uzbek a través de la representació de les dones a la pantalla condensat per Saodat Ismailova a Àngels Barcelona.

Tot i que, en aquest món dislocat que contemplem ajaguts en un llit d’hotel també hi ha moments per al gaudi, com el que proposa Annika Kahrs a la musical A big year , en què evoca el llegat de l’ornitòleg Ted Parker III (1953-1993), l’extraordinària capacitat auditiva del qual li va permetre identificar més de 4.000 espècies d’ocells únicament pel seu cant.