García Montero, el Blanquerna bilingüe

“Cruza la gente y habla / en un hermoso idioma que me cuesta / trabajo comprender. / Y sin embargo / esta ciudad es mía, /pertenece a mi vida como un puerto a sus barcos”. Aquests versos de Luis García Montero, pertanyents al seu poema Pa­sear contigo, van ser l’emblema de la cerimònia en què el president de la Generalitat, Salvador Illa, li va lliurar el premi Blanquerna ahir a Madrid.

A partir d’aquells passejos reals i literaris per Barcelona, el director de l’ Institut Cervantes, nascut a Granada el 1958, va començar a interessar-se per la cultura catalana, primer a través de l’obra d’autors en castellà com Jaime Gil de Biedma, José Agustín Goytisolo, Carlos Barral, Juan Marsé i José María Castellet. I més tard, en la seva decidida tasca de pontífex de les lletres hispàniques, llegint en català Joan Maragall, Vicent Andrés Estellés o Pere Quart i, ja entre els seus contemporanis, Miquel de Palol, Àlex Susanna, Pere Rovira, Carme Riera i el seu enyorat Joan Margarit.

“Estic, com vostès comprendran, emocionat”, va començar dient García Montero després de rebre el premi de mans del president Illa, amb el record en ment dels amics que, com Margarit, de qui va glossar un dels seus versos més cèlebres –“la llibertat és una llibreria”–, viuen amb ell però als quals ja no pot trucar per telèfon.

I amb aquella ciutat bilingüe de Barcelona en la memòria, el poeta granadí, amb oncles i cosins a Catalunya, va desgranar en el seu discurs els valors del diàleg i la fraternitat entre cultures pels quals el jurat li ha concedit el guardó.

“Per tot això, sempre m’ha resultat molt difícil que es facin servir les llengües maternes per crispar les relacions polítiques en territoris bilingües on qualsevol consciència nacional hauria de ser inseparable del co­neixement d’una història compartida”, va dir García Montero en un dels passatges amb més càrrega política del seu solemne discurs.

Però si el director del Cervantes va deplorar les “males intencions” dels que volen “obrir ferides” i, de manera vaga, va assegurar que un altre destí és possible, ja que és “sentimentalment més raonable”, Illa, que va parlar al final de l’acte, va concretar la dimensió política d’un guardó que, va reconèixer, fa més feliç qui el lliura que qui el rep, perquè suposa la recuperació d’una relació que s’havia trencat durant els anys del procés independentista.

El president es va felicitar per tornar a Madrid per “teixir lligams entre la societat catalana i l’espanyola en general, i la madrilenya en particular”, que és allò a què aspira el Blanquerna des que es va crear el 1994, quan el guardonat va ser el director de la Real Academia Española, Fernando Lázaro Carreter.

Així doncs, després de vuit anys de prolongat guaret, i amb l’últim premiat, l’exseleccionador espanyol Vicente del Bosque, a l’auditori, Illa no va dubtar a exhibir el triomf de la majoria que vol i creu en l’ entesa de Catalunya i la resta d’ Espanya i, en un rampell de lirisme d’acord amb la vetllada, va afirmar que “el soroll desapareix i la poesia, com la veritat, roman”, en al·lusió a la crispació del passat.

Les referències del president de la Generalitat, que, com la resta dels oradors, va alternar el català i el castellà, a l’ Espanya plural i diversa compartida per tots i el rebuig dels “extremismes uniformadors” van arribar al voltatge més gran en el seu particular combat amb la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, a qui va al·ludir sense nomenar-la quan va defensar la convivència, també amb els immigrants, que “són persones amb noms i cognoms que contribueixen al progrés de la so­cietat”, va argumentar, i “no venen només a netejar cases, posar totxos o fer la collita”.

La cerimònia va acabar amb un recital de Paco Ibáñez, que va sintetitzar l’esperit plurilingüe del premi –i d’ Espanya– en el qual el cantautor, fill de mare basca i pare valencià, va fer servir les quatre llengües oficials: Pello Joxepe , en eusquera; L’home del carrer , de Quico Pi de la Serra, en català; Chove , de Celso Emilio Ferreiro, en gallec; i Érase una vez , de José Agustín Goytisolo, en castellà. Cançons a què va afegir la seva mítica versió de A galopar , de Rafael Alberti, corejada pels assistents, amb la delegada del Govern, Núria Marín, a primera fila.