L’altre dia, durant un dels meus seminaris universitaris, vaig provar l’experiment.
L’experiment consistia en el següent. Consistia a preguntar als joves alumnes, tots ells d’uns vint anys:
“Vostè sap qui és DjMariio, i Sergio Peinado, i Vikika Costa?”
– Algú de vosaltres sap qui és Arantxa Sánchez Vicario?
Dues mans es van aixecar.
Tan sols dues mans entre una trentena d’estudiants.
Següent pregunta:
– Algú de vosaltres reconeixeria Iñaki Urdangarin al carrer?
Mirades a terra.
Tercer i últim intent:
– Per no parlar de Gervasio Deferr, esclar. Algú sap qui és?
Aquí va respondre un:
– És aquell del documental que feia gimnàstica, no?
–Sí, sí, el del documental... –vaig ironitzar.
(Si havia preguntat per aquests tres personatges populars és perquè tots ells havien estat homenatjats recentment al Museu Olímpic de Barcelona, pels 25 anys des dels Jocs de Sydney 2000.)
Ja ho veieu, estimat lector: l’experiment estava sortint malament. Però aleshores un alumne va trencar aquell silenci incòmode. Em va preguntar:
– Però vostè sap qui és DjMariio? I Sergio
Peinado? I Vikika Costa?
No vaig saber gaire bé què contestar-li (bé, li vaig contestar que no, no havia sentit mai cap d’aquells noms; “i si els havia sentit, no m’hi havia interessat mai”, vaig afegir, gargamellejant). Vaig sortir del greuge com vaig poder.
I després, ja fora de l’aula, vaig googlejar per buscar tots aquells personatges.
Avergonyit, això és el que vaig esbrinar:
Sergio Peinado, 1,7 milions de seguidors a TikTok. Vikika Costa, 127.600. DjMariio, 5,3 milions.
Sorprès amb aquells números, em vaig marejar a mi mateix a preguntes:
“Com pot ser que DjMariio acapari milions de seguidors a TikTok i jo ni tan sols sàpiga qui és? En quin moment m’he despenjat tant de la realitat que envolta els nostres joves, les nostres criatures, que a més són el nostre futur? Per què són ells els qui haurien de saber qui és Arantxa i no jo qui hauria de saber qui és Vikika Costa?”.
Queda clar: havia caigut en la meva pròpia trampa. Desbordat per tots aquells pensaments, vaig rellegir la columna que Jordi Basté publicava l’altre dilluns en aquest mateix diari. Va escriure: “Si ens preguntem per què un noi d’uns vint anys votaria la ultradreta, la resposta no és només en l’habitatge o els sous sinó en el flux continu de vídeos que simplifiquen el món fins a fer-lo digerible. I el pitjor és que ni tan sols sabem el seu nom”.
