‘No había costumbre’
Admiro des de sempre aquest periodista: fa cinquanta anys que escriu crònica parlamentària. I continua anant a la tribuna de premsa, “tot i que m’he quedat sol”. No ha volgut ser mai polític, podent haver viscut amb l’esquena dreta. La seva passió ha estat explicar l’entrellat de la política i denunciar abusos de governants, que sàpiguen que el tenen davant, alerta, amb la ploma afilada! La seva ironia i sarcasme subtil són marca inconfusible de la casa. I ara fa un petit gran regal col·lectiu amb No había costumbre ( Ladera Norte), un llibret que subtitula Crónica de la muerte de Franco: les seves pàgines il·luminen totes les ombres d’un fet sense precedents... Del qual demà es complirà el 50è aniversari: expirava a la seva llitera el nostre dictador després de tres anys de guerra i 36 de liberticidi.
On era el 20- N del 1975?
Després de tot el dia 19- N –fa avui 50 anys!– a l’hospital La Paz de Madrid, on es moria Franco, em vaig retirar a casa de matinada, a descansar una mica.
Feia guàrdia des de quan?
Feia dies, en espera dels comunicats mèdics: “Heces en forma de melena”...
Recordo haver-ho sentit a RNE i TVE.
A les cinc del matí em va despertar el telèfon, un col·lega: “Franco ha mort”.
Semblava que no havia de morir mai...
El cap mèdic era el seu gendre, Cristóbal Martínez-Bordiú, que va intubar i va sondar el moribund per mantenir-lo viu contra tota sensatesa i humanitat.
Què pretenia Martínez-Bordiú?
Que no morís fins al 26 de novembre.
Per què fins aquell dia?
Caducava el mandat d’Alejandro Rodríguez de Valcárcel, franquista immobilista, com a president de les Corts i, per això, membre del Consell d’Estat: votaria la terna per al següent cap de govern!
Era de l’anomenat búnquer?
Sí: volien fer-nos creure a tots que Franco el renovava en el càrrec el dia 26, i així es prorrogava el franquisme.
I Bordiú protegia els seus privilegis.
Sí, volien guanyar temps per als seus tripijocs. Però va tenir lloc “el fet biològic”, eufemisme per a la mort de Franco: va expirar al costat del braç incorrupte de santa Teresa.
De debò el tenia al costat?
Sí, era el talismà predilecte de Franco i el tenia a l’habitació, com també venerava la capa de la Mare de Déu del Pilar.
Amb Franco ja mort, què va passar?
Es va activar l ’ operació Lucero: detallava els protocols de la capella ardent i el sepeli de Franco i de la proclamació com a rei de Joan Carles I a les Corts.
Ho vaig veure a la televisió! Tenia 15 anys.
Jo en tenia 32. Jo feia deu anys que era periodista, al diari Madrid i, aquells dies, per al setmanari Posible .
Per què es va fer vostè periodista?
Jo estudiava Físiques, però em vaig enfrontar al sindicat universitari franquista, volia llibertat... I vaig començar a escriure.
Què publicava els dies previs a la mort del general Franco?
Encara em commou recordar-ho: aquell novembre vaig veure l’afusellament dels tres últims condemnats a mort a Madrid.
Devia vigilar molt quan escrivia...
La policia intentava espantar els periodistes. “No som torturables”, els deia jo, sabent que tenia el paraigua dels meus col·legues periodistes internacionals.
Què feia mentrestant l’ exèrcit?
A Portugal els militars havien fet fora el dictador per portar la democràcia. A Espanya... Ho va intentar la Unió Militar Democràtica ( UMD), i per sort va fracassar!
Per sort, diu?
I tant, avui li deuríem la democràcia als militars. Però avui el deute és al revés: la democràcia va defensar els militars.
Què feia l’ Església en aquell moment?
Amb el cardenal Tarancón al capdavant, l’Església s’adhereix a la democràcia. I els del búnquer nacionalcatòlic l’increpaven: “ Tarancón al paredón!”, cridaven.
Bèsties. Bé pel cardenal!
Sí, perquè des del final de la guerra no hi havia hagut pau sinó victòria sota pal·li. Ara sí que començava la pau: cristal·litzaria en la Constitució espanyola del 1978.
De qui va ser el mèrit més gran?
Del rei Joan Carles I, d’Adolfo Suárez...
Del rei Joan Carles I, per què?
Joan Carles rep tot el poder de Franco i el comandament de les forces armades, i traspassa la lleialtat de les forces armades a Franco... A lleialtat a la democràcia.
Per què ho va fer?
Tènia après que al seu avi Alfons XIII li havia anat malament quan s’havia posat en mans de militars, i que això mateix li havia passat a Grècia al seu cunyat Constantí...
Joan Carles va ser traïdor a Franco, doncs, i també Suárez: ho escriu Cercas.
“Herois de la retirada”, els anomenaria jo. A Adolfo Suárez el va promoure Joan Carles a la terna des de la qual l’elegirà com a president de govern el 3 de juliol del 1976.
S’havien conegut anteriorment Joan Carles de Borbó i Adolfo Suárez?
Adolfo Suárez havia dirigit TVE del 1969 al 1973, i s’havia dedicat a promocionar la imatge del príncep Joan Carles.
Es van conxorxar per a bé, veig.
El 1977 Suárez, valent, va legalitzar el PCE. Em vaig quedar de pedra. Les eleccions a les Corts van ser pluripartidistes.
I d’allà va sortir la Constitució del 78.
Vaig pensar en el meu pare, metge al bàndol nacional. Després de la victòria li van manar certificar la mort d’afusellats, i va dir que no! Va tornar la pistola, a risc de ser afusellat. M’ho va explicar una sola vegada, i vaig entendre que davant l’abjecció... Sempre et queda un marge de dignitat personal.
