Dec el titular d’aquesta peça al catedràtic de Politologia a Georgetown Josep M. Colomer, que em remet la seva versió del 23- F després d’haver llegit la del rei emèrit a les seves memòries.
El politòleg argumenta al seu pròxim llibre que a les memòries Joan Carles I “insisteix a despistar dient que hi va haver tres cops i ell els va parar quan només n’hi va haver un, coordinat per Armada, qui, en el moment dels crims d’ETA i després que el rei fos esbroncat al Parlament basc, havia pactat amb els partits, excepte els nacionalistes, un ‘cop de timó’ com el de De Gaulle el 1958, però amb divisió del treball en tres temps”:
1) Tejero entra al Congrés.
2) Milans treu els tancs i truca als capitans generals perquè el segueixin.
3) Armada es presenta al Congrés per ser nomenat president del Govern, però Tejero a la porta, després d’haver entrat disparant trets al sostre “en nom del rei”, li demana els noms dels ministres que nomenarà i, en veure els dels partits amb qui el general havia pactat, li nega l’accés. Armada s’acosta llavors al Palace, on era Sáenz de Santamaría, “com qui vol ajudar”.
Les memòries del rei emèrit fan brollar diverses versions del seu paper en el 23-F
És una altra versió més de la nostra història recent en la qual la malaptesa de Tejero seria paradoxalment la que frustraria el cop. El que és indiscutible és que si podem especular avui sobre si el cop va ser un o tres és gràcies a la nostra democràcia ja mig centenària, i alguna cosa li deu, ergo devem, als autors de la transició.
I és que plouen les ofertes aquests dies a aquest contrer des de tots els angles, inclòs el de l’extrema dreta, per a d’altres sinistra. L’hispanista Stanley G. Payne, que va avançar a La Contra al seu dia que pensava votar Trump per les raons que li donarien la victòria (i la va encertar), publica, amb Jesús Palacios, Juan Carlos I, la construcción de un rey. Tots dos abonen la tesi del “cop institucional per corregir el rumb erràtic de la transició, tramat, desenvolupat i executat des de dins del mateix sistema i amb el coneixement i aprovació del monarca”.
Lee tambiénPau a Ucraïna i aviat
En línia, en canvi, amb la versió canònica del 23- i la transició, un altre contrejable que se’ns ofereix aquests dies seria l’oficial de l’ orde de l’ Imperi Britànic, Tom Burns Marañón, qui a El legado de Juan Carlos I li agraeix que “ va saber garantir el recte, ràpid i radical canvi polític que demanava la societat”. La seva va ser la “continuïtat sense continuisme” que va resoldre al seu dia contradiccions que semblaven irresolubles, però no va concloure tots els debats. I és una sort, perquè això és la història viva. I als lectors d’avui i demà els correspon interpretar-la.
