Sembla que no hi hagi límits a la llibertat d’un Estat per matar totes les persones que consideri que són una amenaça per a les seves fronteres, la seva població i el poder que la governa.
Els límits, tot i això, hi són. Són jurídics i tipifiquen els crims més salvatges que els homes es fan els uns als altres. És veritat que, per si mateixos, no poden impedir la propagació de les guerres i l’horror que causen, però són un referent moral i jurídic, la línia que separa la humanitat del que és inhumà.
Les grans potències no reconeixen la justícia internacional que castiga el genocidi
Dos juristes jueus, Hersch Lauterpacht i Raphael Lemkin, van definir què és un crim contra la humanitat i un genocidi. Va ser el 1945, amb motiu del judici de Nuremberg a 24 líders nazis.
A partir d’aquell procés es va fixar la responsabilitat de l’Estat cap als seus ciutadans. Va quedar clar que cada home té drets pel simple fet d’haver nascut. Drets com a individu i drets, així mateix, com a membre d’un col·lectiu.
Dones sudaneses desplaçades per laguerracivil dimecres al camp d’Al-Daba
Des de Nuremberg hi ha
hagut desenes de guerres amb milions de morts. S’han comès nombrosos crims contra la humanitat i diversos genocidis, com els de Cambodja, Ruanda i Srebrenica. Israel està acusat de cometre’n un contra els palestins de Gaza i Birmània un altre contra els rohingyes.
Lemkin va definir el genocidi com “la intenció de cometre” la destrucció total o parcial d’un grup nacional, racial o religiós. Perjudicar les condicions de vida, dificultar els naixements o transferir nens fora del grup també són actes que contribueixen al genocidi.
Gaza, per exemple, ja no existeix com a lloc habitable i el Tribunal Penal Internacional ( TPI) ha acceptat jutjar Israel per genocidi. Cap Estat no ha estat condemnat per això. No és fàcil que passi. El llistó de la prova és molt alt. Cal demostrar que l’única intenció de l’agressor era l’extermini de la població. Israel tenia altres intencions quan va atacar Gaza, entre les quals protegir les seves fronteres i eliminar Hamàs. Arribat el dia, argumentarà que Hamàs s’amagava entre els civils, a la qual cosa l’acusació replicarà dient que ni tan sols en defensa pròpia no es pot fer un ús il·limitat de la força. Acceptar el contrari, és a dir, una guerra sense límits fins a la destrucció total, suposaria desmuntar l’estructura jurídica internacional dels últims 150 anys.
Alguns estats practiquen la guerra sense límits encara que la rebutgin. Per exemple, Israel a Gaza, Rússia a Ucraïna i els EUA al Carib, on bombardeja embarcacions de suposats narcotraficants. La població civil és un objectiu i hi ha impunitat per a qualsevol matança.
El TPI no ha condemnat
cap Estat per genocidi. Ni
tan sols Sèrbia per Srebrenica. En aquest cas se la va acusar
de no haver-ho impedit. El
van cometre forces paramilitars sèrbies a Bòsnia i Hercegovina.
Tampoc cap cap de govern no ha estat condemnat per genocidi. El serbi Slobodan Milosevic va morir el 2006 durant el procés pels crims que el seu exèrcit havia comès a Bòsnia, Croàcia i Kosovo. El dictador txadià Hissène Habré va ser condemnat el 2016 a cadena perpètua per crims contra la humanitat i va morir de covid el 2021.
Els EUA, la Xina, Rússia, Israel, l’ Índia, l’ Aràbia Saudita i altres països no reconeixen el TPI. Tampoc Hongria ni Xile.
El dictador xilè Augusto Pinochet va ser detingut a la Gran Bretanya el 1998 i acusat de crims contra la humanitat, però va eludir el procés i va tornar a Xile. Admirava el nazisme, va construir un camp de concentració semblant a Auschwitz i va assassinar més de 3.000 persones. Va morir el 2006 i ara el seu llegat l’assumeix José Antonio Kast, favorit per guanyar la presidència el mes que ve.
Fa 80 anys, Lemkin i Lauterpach van obrir un camí perquè un dia la humanitat pugui erradicar el que és inacceptable perquè és inhumà. És un camí llarg, de compassió i protecció, i també d’esperança que un dia no hi haurà impunitat per als genocides, per a ningú que cometi un crim contra la humanitat.
