Fa dies que ho estem vivint: la commemoració dels 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco ha disparat les interpretacions més periodístiques, històriques i rigoroses. I també ha activat una mena d’enyor de la joventut que confirma que la nostàlgia és un exili temporal que, en comptes de cenyir-se als fets, els transforma en onanisme. Si, com deia Alain de Botton, el present es degrada primer en història i després en nostàlgia, correm el risc –i m’hi incloc– d’alimentar una cerimònia en què l’esforç per ser fidels a certa exactitud col·lectiva s’ha pervertit amb un excés d’anecdotaris individuals. És com si, amb la coartada de l’efemèride, els arbres s’haguessin conjurat per maquillar la identitat, sinistra, corrupta i terrorífica, del bosc.
Per sort, la quantitat i l’honestedat dels testimonis ens ajuda a destriar el gra de la palla i a mantenir un nivell acceptable d’esperit crític que necessitarem com a antídot contra la desmemòria. Tant de bo aquesta revisió del franquisme no s’esbravi i, superada la saturació ambiental commemorativa, no tornem al desinterès i la ignorància que per força ha de degenerar en temptacions tant de ressuscitar l’ideari franquista com d’assimilar-lo a la normalitat democràtica. En aquest gran basar de testimonis i d’anàlisis, ensopego amb dues perles. Al llibre Una noia a la ciutat (Ed. Anagrama), Mercè Ibarz torna a la Barcelona dels setanta i, a partir del dolor per l’amor prematurament perdut ( the quiet man ), inclou una reflexió que reconforta: “Amb freqüència em demano com és que la paraula dictadura s’ha sentit i s’ha escrit tan poc al llarg d’aquests anys des de llavors. Diem i escrivim “ postguerra”, “franquisme”, “el règim”, però “dictadura” no gaire. El buit d’aquesta no paraula s’ha introduït durant dècades en el periodisme i en la literatura mateixa”.
Els articles de Xavier Montanyà volen combatre el silenci i la impunitat
L’altra excepció és el llibre Contra el silenci i la impunitat (editat per VilaWeb), de Xavier Montanyà. És una recopilació d’articles que, sense subterfugis, aspiren a combatre “la impunitat del franquisme, els fraus de la transició i els silencis que encara avui condicionen la nostra memòria col·lectiva”. Montanyà practica l’obstinació documentada i categòrica. A l’entrevista introductòria del llibre, recorda les polítiques franquistes d’extermini i matances com la de Gernika. Aquesta pruïja combativa té precedents periodístics, com el de Xavier Vinader, i desperta entre els que no estan disposats a compartir aquest grau de compromís –parlo per mi– un sentiment d’incomoditat. La incomoditat de preguntar-te si, en nom de la tolerància, la comoditat particular i la indulgència amb les pròpies contradiccions, devem haver contribuït a obrir les escletxes per les quals s’han colat les mentides i no ja la famosa banalització del mal, sinó el mal a seques.