Qui s’emporta l’herència de Pujol?

Al Palau de la Generalitat hi ha una galeria de bustos de presidents. Jordi Pujol i els seus successors no en formaran part; es limita als presidents de la Mancomunitat i els de la Generalitat republicana i a l’exili durant el franquisme. El final dels bustos, anunciat per Artur Mas el gener del 2015, arribava sis mesos després que Pujol confessés per carta l’existència de comptes familiars amagats a Andorra durant més de tres dècades. L’admissió del pecat fiscal va ser acompanyada per una renúncia als privilegis com a expresident i càrrecs a Convergència. “Jordi Pujol ho deixa tot i passa a ser un ciutadà com qualsevol altre”, va reblar Mas a la galeria gòtica del Palau.

Sense pensió ni oficina, però no com qualsevol altre ciutadà. Pujol no pot renunciar a haver estat president de Catalunya 23 anys i no ha perdut mai el tractament de Molt Honorable. L’expresident va desaparèixer de la vida pública amb poques excepcions. Dues compareixences al Parlament, on es va mostrar primer superb i després impacient: “ Diuen, diuen, diuen, es pot dir tot, però no es demostra res”. I una declaració davant l’ Audiència Nacional. L’obsessió de Pujol és el seu llegat polític i, tot i que entelat pels 13 anys de causa judicial, sempre s’ha mostrat convençut que l’avaluació final seria positiva.

Una altra cosa són els negocis dels seus fills. “Pregunteu-los a ells”, es va desmarcar des de l’inici; especialment del ritme de vida del seu primogènit: “No és el meu estil, jo vaig trigar 20 anys a canviar-me el cotxe”. La dilació de la investigació i la intervenció d’habituals de les clavegueres de l’ Estat com ara l’excomissari Villarejo, una examant o el financer pluricondemnat Javier de la Rosa han alimentat un procés de rehabilitació política de Pujol que ha transcorregut en paral·lel a la causa judicial. L’expresident s’enfronta a una petició de 9 anys de presó per delictes d’organització criminal, contra la hisenda pública, blanqueig de capitals i falsedat documental. Asseure’l al banc dels acusats, encara que sigui per videoconferència, als 95 anys, hores després de sortir de l’hospital, és un exercici d’escarni.

Ni l’edat ni les urnes no absolen –com proclamava Francisco Camps–, però la justícia arriba tard i malament. Pel camí, Pujol ha complert la seva penitència i ha estat perdonat políticament. El febrer del 2022 la llavors consellera Victòria Alsina el va convertir en protagonista d’un acte en què es reivindicava la vocació europeista de Catalunya. Pujol, Mas, José Montilla, Carles Puigdemont –per Zoom–­ Quim Torra i Oriol Junqueras es van fer la foto en un acte al paranimf de la Universitat de Barcelona. A ERC, Gabriel Rufián i Joan Tardà van criticar el “blanqueig de la corrupció”.

Només tres mesos després el president Aragonès va convidar Pujol a dinar a la Casa dels Canonges. Va ser una cita gairebé secreta, al petit menjador de la primera planta, en què l’amfitrió es va sorprendre quan va descobrir que Pujol no hi havia estat des que va deixar el càrrec el 2003.

Avui la presència de Pujol està normalitzada, s’ha imposat una línia infranquejable entre les seves presidències i la seva situació judicial personal, i el seu llegat és reivindicat a Junts, ERC i el PSC. “Si va governar durant 23 anys és perquè va encertar en alguna cosa; va aconseguir sintonitzar” amb els catalans, afirmen des de la cúpula dels partits. I a la recerca d’aquesta fórmula avancen davant l’auge de la ultradreta.

Salvador Illa pujoleja per ocupar la centralitat i elogia sense complexos la intervenció de Pujol en la consecució de més quotes d’autogovern. Rebre’l al Palau va ser el reconeixement a “una de les figures més rellevants de la història política de Catalunya”. El seu saló Verge de Montserrat és avui la sala dels Diputats, però l’expresident estava còmode i agraït al president socialista institucional. Esperava aquell moment.

La disputa per l’herència està oberta. Junts és el partit amb més convergents... I més renegats del passat. Puigdemont sempre ha estat el convergent menys convergent. Mentrestant, Junqueras s’afanya a arrogar-se el títol de faedor de pactes amb el Govern espanyol que es va guanyar Pujol. Ja ningú no fuig del pujolisme, se’l disputen, encara que li canviïn el nom.