L’ésser humà sempre pot caure una mica més baix. La història que arriba ara des d’Itàlia ens obliga a reconèixer-ho. Durant el setge serbi a Sarajevo, mentre una ciutat sencera corria entre les bales per sobreviure, hi havia milionaris russos, nord-americans i europeus –també d’espanyols– pagant per matar civils.
Un safari humà en plena Europa contemporània. La distopia de pel·lícules com ara Hostel o la sèrie El juego del calamar feta realitat entre el anys 1992 i 1996.
Sarajevo va anticipar una tendència macabra: el ‘turisme de guerra’, que mata per diversió
La Fiscalia de Milà investiga ara en aquestes ombres. No hi ha gaires certeses, però sí els fragments: testimonis rescatats pel periodista italià Ezio Gavazzeni. I tarifes que circulen com un rumor indecent: vuitanta mil, cent mil euros per un cap de setmana de franctirador, més si la peça de caça era un nen.
Encara ningú no ha estat identificat públicament. Volem noms i justícia!
No fan falta proves incontestables per sentir el vertigen moral. N’hi ha prou que sigui possible. I ho és. Així neix l’horror.
Si Arendt va parlar de la banalitat del mal, això apunta a una versió de luxe. Ja no apareix el buròcrata gris que mata obeint, sinó el turista que assassina per diversió. La mort convertida en experiència exclusiva; la víctima, en mercaderia; la guerra, en un caprici per a rics avorrits en un món on tot es compra, també la vida d’un altre.
Som davant una variant macabra i criminal del turisme de guerra que vam veure a Gaza, on visitants estrangers es reunien en miradors per contemplar les explosions com si assistissin a un espectacle. Vuit-cents dòlars per tour .
Mentre els rics anaven de cacera, Europa mirava Sarajevo com qui veu com crema la casa del veí confiant que el foc no creui el carrer. A dues hores de vol des de Roma o Viena, i tot i així la ciutat s’enfonsava en el silenci, en fracassar Europa en liderar el conflicte. Més d’onze mil morts, mil sis-cents nens, i debats polítics buits sobre l’“estabilitat regional” que semblaven excuses per no intervenir-hi.
La indiferència va funcionar com una altra manera de permetre la barbàrie.
L’inquietant és que Sarajevo no va anticipar una excepció sinó una tendència. En una entrevista dijous a Guyana Guardian , Gavazzeni va assegurar que a Ucraïna també hi ha caceres humanes.
Avui la violència entra en directe. Els drons maten a distància, els bombardejos circulen com a clips virals, els cadàvers s’empaqueten en vídeos que es colen entre anuncis. La guerra ja no passa lluny: és a la pantalla en què veiem sèries i esports. I la línia entre mirar i participar-hi es torna incòmodament prima.
L’obscenitat no resideix només que algú pagués per disparar un civil indefens. Insuportable és la multitud que va observar llavors –i observa ara– sense aturar-se gaire ni escandalitzar-se prou.
Sarajevo va inaugurar aquest temps en què el dolor aliè es converteix en escenografia, i l’atrocitat, en rutina. Potser aquesta és la lliçó més amarga: no cal un rifle ni un turó per formar part de l’espectacle. N’hi ha prou amb mirar i després fer lliscar el dit cap al següent vídeo.
